Vivint el present moguts per l'esperit

Una vegada, estant en el despatx d'un futur amic amb estudis de psicologia, em va dir, per a no caure en cap crisi epilèptica: "Tu, com si parlaren xinés: els sents, però no els entens". Es tracta d'una manera d'estar presents en la xarxa i, al mateix temps, per exemple, de no desviar el nostre rumb de lo que no considerem constructiu.

Això és lo que he fet, en més d'una ocasió i, la veritat, és que va bé, podríem dir que és molt encertat. I, també, que ens fa ser i sentir-nos en aquest món, en connexió amb les persones que ens envolten, però oint-les.

Ara bé, si, per exemple, volem aprendre un poc més sobre com són o com actuen davant d'un fet o d'un moment històric, i, de pas, comprendre-les millor, i creiem que, com ara, l'ambient està més tranquil i les veus sonen més suaus, passem a escoltar-los, que no és lo mateix que a oir-los...

Eixa manera d'actuar, receptiva igualment, a més a més, ens permet, com ja vaig apuntar en un diari personal, fa un poc més d'un mes:

"1. Portar amb afecte les regnes de la meua vida.

2. No buscar cap "pare espiritual" ni "paradís" emocional per a raonar-hi, ni anar a cap lloc unes hores.

3. Buscar amistats i persones presents, vives i amb iniciativa pròpia, esperit emprenedor... ¡però no contactar-hi! ¡Res de 'canvi de paradigma'!... ¡ni del passat!

4. Deixar que passe un temps fins que aparega un tema positiu, d'esperança, relacionat amb eixes persones o no, i de cara al futur.

5. Activitat positiva (p.e. vídeo de persones amb esperit emprenedor i d'equip, a més de comprensives, com ara, Tomás Castillo).

6. Deixar estar la situació original i el tema de partida.

7. Estic present, com al principi, però optimista i en pau interior."

Però, aleshores, també escrivia:

"AFICIONS:

* Relacions socials.

* Ciències.

* Lletres.

* Biologia.

* El cristianisme de línia oberta i esperançador.

* Mantenir canals de comunicació i ponts (i crear-ne, de nous)."

I, per a rematar lo que havia posat per escrit, l'endemà plasmava en eixe diari, un text que havia enviat a un amic, ací amb nom Carles:

"Amic Carles. Ara tinc clar que és molt important tindre bon cor, coratge, comprensió i estimar la vida.

El neuròleg i moltes persones (amb epilèpsia o sense) són la meua xarxa. I ahí estem, millorant-la.

Esta nit he dormit unes set hores de colp.

Sospite que haver trobat lo que va amb mi i haver deixat estar la lluita contra els altres i l'evasió respecte a la vida, com també la inclinació cap als honors, cap a lo que fa fi i cap al menyspreu a qui no sap tant o cap a lo que no està pulcre perquè li falta açò o allò, està darrere d'eixes set hores.

La vespra havia dormit quatre hores, però ahir vaig resistir dos temptacions i comandí el catxirulo amb destresa..., responent en lloc de reaccionant.

I vull continuar vivint, com a persona (en primer lloc) i, lo altre, en segon lloc (des de l'epilèpsia [...], fins a la resta).

Crec que Déu és la felicitat, l'eudemonia. Per això diem que u 'ha eixit de l'infern'. Açò m'està eixint amb naturalitat, mentres t'ho escric.

Ni vull ser famós ni perfecte ni políticament correcte, sinó una persona. I, després, viure amb esperança mentres canvie i mentres visc. Res més.

Una forta abraçada."

Poc després, em responia, Carles: "Preciós el que dius. Una forta abraçada. Et felicite".

Afegiré que, en neurologia i en psicologia, quan parlem de respondre, ens referim a contestar dominant les fortes emocions i el derrotisme, com quan vole un catxirulo i actue amb confiança en mi, en l'entorn, en altres possibles opcions (camp creatiu) i, igualment, en el demà, és a dir, quan ens inclinem a viure moguts per l'esperit, el fil que ens connecta els peus que tenim en terra (la vida, el realisme, el pragmatisme) junt amb les nostres il·lusions i la nostra part espiritual (el catxirulo, el joc, la part intuïtiva).

I uns dies després, continuava avançant, creixent, descobrint que hi havien més camps del saber relacionats amb la ciència, amb la vida i amb lo psicològic o lo antropològic, per exemple, que m'inspiraven interés de manera especial i que em feien fluir.

Però lo que no pensava era que, més de mes i mig després, em sorgís una possibilitat per a començar a fer unes traduccions del castellà al valencià (a través de missatges entre una amiga i jo) i, així mateix, de participar en una publicació cristiana per mitjà de la ploma i que, a més, podria plasmar la meua visió del món de manera lliure.

Finalment, vos diré que, quan aquest matí era en un centre comercial, m'han passat pel cap les paraules educació per a la pau: he estat a punt de començar a plorar. Des de ben xiquet no m'han agradat les guerres, però tampoc els actes violents que presenciava, ni la incitació a la violència, sinó els gests de germanor, de donar-nos les mans, d'obrir-nos als altres, de buscar vincles nous i d'estar construint ponts entre persones, com també de respectar la mare Terra, així com, quan vole el catxirulo, em sent part de la natura i l'estime, no lluite contra ella, sinó que m'agrada sentir-me part de l'univers, del planeta en què vivim.

En acabant he vist a una tia meua i, en un moment de tranquil·litat semblant a quan naix el nadó després de romandre nou mesos dins de la mare, m'eixia un esborrany de lo que, poc després seria un escrit sobre testimonis moguts per l'esperit i per l'esperit pacífic i esperançador.

Afegiré que el llenguatge que m'hi sorgia, anava acompanyat d'una visió optimista de la vida i promotora de la pau, de la concòrdia i de l'esperança en la creació de vincles humans i d'un món millor i més alegre i pacífic. La vida tornava a fluir, joiosa i amb esperit pacifista... i amb fe en mi, en l'entorn, en altres persones, obert a abraçar a més persones i, a més, en què el demà serà millor.

I en eixe camí sóc, fluint, vivint la vida mogut per l'ànima i per la voluntat de contribuir a crear un món més agermanat, més sensible a les desigualtats i a lo que passa pel món, però, a l'hora de tractar de resoldre eixos problemes, eixos temes socials, polítics, interpersonals, medioambientals, etc., recórrer a la fe, a l'esperança i al pacifisme que, perfectament, pot acompanyar una vida optimista i oberta al proïsme i a viure la vida joiosos però sensibles a lo que ocorre fora i a créixer com a persones.

Quan algú em diu que una cosa només es pot aconseguir per la força, si veig que està receptiu, li comente lo que escriu Gandhi en la seua autobiografia, referent a quan va presentar la proposta de lo que ara diem, per extensió, no-violència. Més o menys fou així:

-- Però, ¿tu creus que anirà avant? -li preguntaren.

I ell, tot seguit, respongué:

-- Home, primerament caldrà provar-ho.

Els membres polítics confiaren en eixa manera de buscar la independència respecte a l'Imperi Britànic i, ahí tenim el resultat: que s'aconseguí. Per tant, si ha passat una vegada, pot tenir-ne lloc més.

I, en eixe procés de millora i de comunió amb l'amabilitat, juntament amb l'accés a Internet i, de manera més concreta, a amistats noves i relacionades amb la traducció (sovint molt obertes i comprensives), com també a la part amable de les persones i a endinsar-me en la part de la vida dins del món del saber clarament relacionada amb lo que, en psicologia (en térmens simbòlics) femení, m'està tranquil·litzant més les emocions però, àdhuc, m'està obrint a viure amb un optimisme constructiu, sensible i afectuós, obert a deixar-me impregnar per lo agradable, amable i espiritual, per la vida que hi ha fora i que estime, com més persones.