Una etapa amb optimisme i creativa

Fa uns anys escrivia una escriptora natural de Borriana, en un llibre on apareixia moltes vegades la frase "Los príncipes azules no existen y, además, destiñen", que ens deixàssem de pensar sempre que els xiquets són tan innocents com sovint ens els presenten (intuesc que es referiria en el món mediàtic, principalment) i que, a més, podíem aprofitar el puntelló en el cul per part d'altres persones cap a nosaltres, per a orientar-nos cap a lo que ella deia el nostre destí.

En eixe sentit resulta agradable i, alhora, tranquil·litzant, que, en els temps que vivim i amb una visió de la sexualitat poc orientada cap a les relacions interdependents, hi hagen persones de bon cor amb qui puguem raonar obertament de qualsevol tema, intercanviar whatsapps per a parlar-los amb el cor en la mà i sentir-nos humans i, ¡com no!, a través d'un mitjà més de comunicació i que, fent-ne ús amb determinades finalitats, ens obri una porta i ens deixa passar a l'etapa de l'esperança i la creativitat.

Així, ahir m'ho passí molt bé raonant obertament (i també contactant per Internet) amb persones amb bons sentiments, amb bones intencions, i que tenen un punt de vista obert de lo que són les relacions humanes i, en casos que conec més a fons, fins i tot, de lo sexual i de lo emocional.

Afegirem que tenir contacte amb persones com una psicòloga i sexòloga que exercí dels dos camps en el centre de salut d'Aldaia i amb qui vaig entrar més en el món de lo eròtic i de lo sentimental, com també accedir a llibres com els d'esta escriptora o, a més, conéixer persones amb una visió interdependent de la vida, ens permet veure moltes portes obertes després de dir-nos algú que no, que no i que no ens acollirà en sa casa (encara que ens ho conte una persona major de setanta anys, com si fos un peó respecte al rei en el tauler d'escacs i parlant en nom de dos torres romàntiques amants de lo in i d'un cavall, a més, buenrollista).

¡Però bé!,... ¡hi ha molt de temps per a viure! I, a més a més, sempre hi ha qui ens abraça com a persones (com un amic collonut amb qui raoní de matí i que, a més, ja de nit, m'envià un missatge i una harmonia d'un cristià amb una visió també interdependent de la vida) i ens acull en el seu univers, en la seua xarxa social o, fins i tot, en sa casa. Així, des de que visc fora de la casa pairal (paraula que prové de l'occità paire, "pare"), és a dir, en Alaquàs, he tingut ocasió d'entrar a cases de persones amb eixa forma de concebre la vida en tots els seus sentits: de la família i de fora,... però mantenint relació amb els meus pares, sense trencar mai del tot, com ara, ahir, quan vaig veure que un tema ens podria portar un dinar harmònic i ens hi feu un bon paper.

I vos puc assegurar que accedir a eixes cases, sentir-te'n com un membre més o, simplement, veure a algú dels seus fills pel carrer i que, com ara, mentres raones amb un altre, se t'acoste un jove de bona voluntat d'eixa casa i se te dirigesca tranquil·lament i amb un somriure sincer i gens diplomàtic amb un "Hola, tio" que dóna figura al present dels dos i de la tercera persona (amb qui jo parle aleshores), és formós, calma, assossega i afavoreix la creativitat.

També inclouré que, com li escrivia este matí a un amic, ací Martí, "Gràcies a Déu i al nostre enginy, podem viure en pau i amb algun camí obert" i "sense renunciar a les arrels" dels nostres pares ni dels nostres oncles de la seua generació i, igualment, oberts al demà mentres gaudim el present.

Un altre amic (en estes línies, Toni), a qui he reenviat el missatge per a Martí, m'ha escrit: "M'agrada els abraços" (el món dels abraços) "que donen calor i vida i quina veritat és que tots ens necessitem. Bon dia de Nadal i va una abraçada". Després, li he escrit, a Toni: "Sí, eixes converses, com eixos abraços que tu dius, ens fan forts, més humans i persones amb esperança i coratge quan altres només veurien foscor, tenebres o boira.
Són com eixe teló de teatre del qual parla Franklin en la seua autobiografia que ens fan veure terra i tindre en què i amb qui confiar".

"Abraços que donen calor i vida" (sic), "que tots ens necessitem", "Yo no trato que Juan sea como a mí me gustaría, però, ¿sabes qué?, que lo quiero mucho" (com, més o menys, em deia fa dos nadals una persona de la família sobre el seu marit, Juan, ací amb nom fictici) o "No sempre coincidim, però, ¿saps què, Lluís?, que ens volem molt" (d'una amiga de més de setanta anys i molt espiritual i oberta), etc. i amb un somriure franc en totes estes persones. O una dona i amiga, ací li direm Elena, un poc més gran que jo, qui em deia fa uns anys: "¿Sabes qué, Lluís?, que antes hacía amistad con mucha gente, pero mis amigos de ahora son gente que están a las duras y a las maduras y me lo paso mucho mejor ahora: son sinceros". Ahir Elena i jo ens n'alegràrem, de veure'ns, i ens besàrem (amb la naturalitat de qui confia en l'altre) i, a continuació, ens abraçàrem de bon cor i pensat i fet, després de proposar-li-ho.

Però eixes frases... ¡que són reals!, i altres, d'amistats i persones de la xarxa social que tinc i que faig a poc a poc, responen a una interpretació de la vida enfocada a la solidaritat, al gaudi de la creativitat, a l'optimisme, a la fe en el demà, a fruir el present i, a més, a estar presents amb tranquil·litat, amb bon cor, amb la ment receptiva a altres formes de pensar i de ser però, finalment, amb cada u de nosaltres com a persones d'un equip democràtic en què tots ens sentim part del grup i en què no hi ha qui mire de dalt a baix a ningú, ni que es dedique a fer reverències perquè fa més fi, per dir alguna cosa, perquè no hi troba motiu.

Una altra cosa, per exemple, i amb açò acabem l'escrit, és abaixar-nos el pantaló quan ens el llevem: això no és una reverència, això és un acte, per exemple, de llevar-nos per un moment una part de la nostra vida i que pot fer-la bella (el pantaló) per a passar-ne a una altra, com ara, tombar-nos en el llit o, ¿per què no?, ¡fruir una fantasia sexual! i expressar-hi com som i com pensem, ja que la roba, també part de lo eròtic i de lo humà, és una forma més de comunicar-nos amb l'exterior i de manifestar el nostre esperit i la nostra forma de concebre, llavors, la vida.