Una abraçada al cristianisme amb esperit progressista

Uns mesos arrere, estant en casa dels meus pares, vaig escriure en el diari personal: "El cristianisme progressista és lo que em mou ara, sóc cristià i m'òbric a deixar-me abraçar per idees i persones amb eixe esperit o que, malgrat no ser creients o d'altres religions, siguen obertes o, simplement, estiguen obertes a créixer com a persones, a permetre que els altres plasmen o expressen els seus pensaments, sentiments, les seues idees i propostes, que visquen amb 'esperit d'equip' (tenir present també als altres) i amb força d'esperit, amb bon cor i amb criteri propi i oberts a aprendre, etc.

Conec cristians progressistes que tenen bon cor i coratge, a més de ser persones amables en el tracte, cordials, afectives i que, igualment, són valentes però no agressives".

Són persones que, per exemple, en el camp de la sexualitat i de lo eròtic, aproven l'actitud veraç i amb informació oral i sincera sobre fets ocorreguts, cosa que, igualment, va en la línia del cristianisme de què ací parlem o d'una actitud a favor de lo que jo dic convivència intergenèrica, és a dir, la convivència entre les dos parts de la parella heterosexual (la més comuna), però també aplicable al món de lo bisexual, ja que estem parlant entre els dos tipus de gènere, no entre les dos persones (tot i que també hi és molt important).

Tot començà a mitjan maig del 2016, poc després d'endinsar-me en la lectura de la Bíblia Interconfessional Catalana, i, raonant raonant amb un amic, psicòleg i capellà de línia oberta, estava jo al límit del plor per l'alegria que m'havia produït sentir-me acompanyat d'una forma renovadora i constructiva de concebre el cristianisme: amb valors morals que s'ajustaven a una línia de pensament i d'actitud oberta, receptiva, acollidora de lo diferent i del proïsme. Acabava de confirmar-la en eixe moment.

Però no n'era una més i ordinària, sinó una feta des del procés de descobrir, a poc a poc, coses que estaven com en una cuirassa i que, només des de l'exercici de la individuació i de l'originalitat, havien eixit a la llum després de travessar les tenebres i la foscor de la nit com si fos un deixar-se abraçar per lo que brolla amb naturalitat i que, a més, genera fe, optimisme, esperança, amor per la vida i major obertura a les persones a través de la part femenina que hi ha en tots nosaltres.

Era un pas molt important, un "Sí" que m'obria el camí del cristianisme com eixe al·licient, eixe esperit que em mouria la vida (com ja ho estava fent), eixe estel que guiaria la meua vida i que em permetria conservar més temps l'optimisme, la confiança solidària i la fortalesa interior que atorga força d'esperit, com ahir mateix, per a prendre una decisió clau al límit d'una crisi perquè em sentia com si estigués quasi tocant l'entrada en la gola del llop, com quan has de triar entre estar present o evadir-te, i vaig obrir-me a anar avant amb fe, abraçar la vida. ¿Com? Doncs eixint a poc a poc d'eixa possible espiral que seria com deixar que pegàs voltes el catxirulo, en lloc d'anar a pel joguet (senyal de solidaritat i de confiança en nosaltres i en l'altre) i de dir-nos que dominarem la situació de la millor manera, que portarem les regnes i ho passarem. I ho passí. En acabant, immediatament, com també unes hores després, començaren a eixir signes i tot anava en una línia: havia dominat la situació mentalment. El cor, tranquil; el sentiment de culpabilitat, no hi havia pres part; la sensació de confusió, no hi havia estat present; l'alegria de viure i la força d'esperit, en orde i avant... L'optimisme havia contribuït clarament al desenllaç final i a la continuïtat de la confiança en mi, en l'entorn, en la vida i en el demà.

Vaig preguntar, indirectament, i no hi havien sentit res ni havien notat res estrany, malgrat que hi érem a prop. És la segona vegada que m'ocorre en un espai públic o  fora de casa, la qual cosa m'encoratja més a continuar en la línia cristiana, en eixe sentit. I vos dic que açò m'està eixint, mentres ho escric, de manera espontània.

Eixe deixar-me abraçar per l'opció cristiana i de fer la interpretació lliure, renovadora i constructiva de la Bíblia, m'ha permés, per exemple, veure que el cristianisme està a favor de la convivència entre hòmens i dones i que, per tant, no aprova cap senyal de menyspreu dins d'una parella (heterosexual o no), en cap dels dos sentits. Per exemple, quan parla Sant Pau als romans i invita a abraçar-nos al bé (Rm 12,12), en lloc de tractar, com ara, en el cas de les dones, de considerar que, primerament, han de fer força elles i, després, ja deixaran entrar als hòmens i, a més, ser elles les dominants en la seua causa, perquè, així, com em comunicà una adolescent de 14 anys en el 2015 (i les paraules són reals), cap home "es puga atribuir el mèrit".

Eixa adolescent i futura estudiant de dret internacional, per a qui era molt important tenir capacitat de prendre decisions, la defensa de la dona i l'esperit crític (segons em manifestà oralment, en juny del 2014), continuava així: "perquè això ens ha ensenyat la història, la història ens ha fet dures i desconfiades, perquè mai se'ns ha reconegut res i se'ns ha tractat sempre d'estúpides i, això, no està gens clar...".

¿On són els Nobel a Maria Sklodowska Curie (dos vegades) i a l'escriptora xilena Gabriela Mistral? Hi han casos de persones que han ocupat el càrrec de cap d'estat, per exemple, Caterina de Rússia, Elisabet I d'Anglaterra (segle XVI), Elisabet II (Regne Unit, encara viu), o nobles com Josefa Amar y Borbón (il·lustrada, segle XVIII), Bertha von Suttner, dona d'Alfred Nobel i primera presidenta de la Societat Austríaca d'Amics de la Pau (1891), i sor Isabel de Villena (segle XV), per citar-ne unes quantes.

Afegirem més sobre dones, perquè també estan presents en el món del cristianisme progressista, però com a part activa i tot, i cada vegada més i millor acollides. Un dia vaig dir, en una classe de persones adultes, en un centre d'Aldaia: "Ací sou moltes dones, parlem molt sobre dones, discriminació i més... Ara estem parlant sobre la Il·lustració. ¿Per què no apareix, en aquests apunts, cap dona de la Il·lustració de lo que ara és Espanya? De segur que n'hi ha alguna". I la mestra, cristiana, que anys després em diria "Són les dones, les que han de fer la revolució", em respongué: "¡Que punyeter ets! ¡Ja m'encarregaré de buscar-ne!". I en trobà una aragonesa, Josefa Amar y Borbón, de qui he tornat a llegir informació que hi ha en Internet. I em vaig somriure, quan aprenguérem sobre l'aportació d'aquella dona tan singular...

Però no sols avance i progresse per mitjà del cristianisme com a estel de guia, sinó també de fer tractes que clouen de manera ordenada i amb el cap obert a aprendre sobre la història que hi ha hagut i la que fem, receptius a totes les persones, expressant-nos amb la major objectivitat possible quan entrem en un camp o en una rama amb la intenció d'indagar i quan n'exposem els resultats d'una investigació, és a dir, sense tractar d'oferir una versió tendenciosa conscientment, sinó de plasmar-ne una amb la visió de parers diferents, de cultures distintes i d'informació de tota mena, ja que és així, com en una plaça pública, com més membres hi prenen part i més part ens sentim del tot, del món en què vivim. Evidentment açò inclou un sistema d'ensenyament i de recerca que crec que està més a prop de línies progressistes i obertes a tots els punts de vista i a totes les persones, com la que porten amics meus i amb la qual jo coincidesc des de fa anys, potser uns vint-i-tres, quan acabí el darrer curs de Magisteri i el fonament d'estudi estava molt assentat i la ment encara (com ara) estava oberta a les novetats en camps com el de la dona o les minories. El camp continua obrint-se i millorant, perquè hi han més mitjans i perquè estic més format i obert que aleshores, a més, que observe l'esperança des d'una visió dialogant, renovadora i constructiva i que creu en la fe, en un demà millor.

I amb la raó, l'obertura a l'estranger i a l'immigrant, als altres i a lo nou i constructiu, com també a la informació nova i a l'anàlisi i a la síntesi, com a parts essencials de la persona i en les nostres relacions interpersonals i en la nostra formació.

Però també receptius a la confiança solidària i promovent l'alegria de viure i a la vitalitat científica com u dels motors de les millores socials que permeten allunyar la boira i assentar una fe en nosaltres, en què hi han persones bones arreu i que el demà serà millor i el viurem més forts d'esperit i més oberts i optimistes. I, en eixe sentit, crec que apostar per un europeisme que accepta l'herència cristiana i obert socialment i tot, a les minories i als grups històricament més marginats, com també a lo científic i a les línies constructives de major humanisme entre els qui poblem Europa i el món, és positiu i, a més, esperançador, un camí més en l'equilibri entre el jo i el nosaltres, una via afavoridora de la germanor entre les persones i entre els Pobles i els països i les cultures del món.

I, en eixe sentit, i ara acabaré l'escrit, els mitjans de traducció, els traductors, els intèrprets i les persones interessades per la comprensió de l'altre, per l'escolta activa que no pretén tot seguit desqualificar al proïsme, com també per la paraula expressada amb esperit obert i, igualment, Internet i els mitjans de comunicació que gaudim ara gràcies a la creativitat de les persones, no sols resulten bàsics en aquests temps, sinó que possibiliten creure que, per mitjà del nostre dia a dia i de l'acolliment, assentem un futur amb un ideal, un al·licient i optimisme i, així, construïm un món millor i més esperançador, amb més vincles humans i, fins i tot, amb una fe que ens porta a pensar que el demà serà millor.