Obrint-nos amb esperit d'equip

Una de les coses que més m'agrada és compartir lo que aprenc, lo que sé en un moment i que no sabia abans, lo que descobresc, ja que fa sentir-me com a participant actiu i director de la meua vida. Però més encara, obrir-me amb esperit d'equip, el qual pot conviure perfectament posant cada u part de lo millor que té o de lo que sap, dels seus punts forts, col·laborar en la millora de la qualitat de vida en la societat, etc., és a dir, ficar cada u de nosaltres una miqueta pel bé comú.

És, una manera més, de participar en societat, d'obrir-nos, de sentir-nos com si fóssem membres de la família humana, de la població en què vivim. I, si anem a associacions que estan presents en molts països o, simplement, en més d'un país, la sensació és de major obertura i, unida al coneixement de llengües comunes (com també, com a mínim, a expressar-nos en una llengua comprensible per a les dos bandes), podem aprendre, créixer com a persones, veure que formem part de la familia, de la finca, del barri, de la població, del país, del planeta. Com escrivia un amic meu, sense la nostra aportació, moltes coses no podrien anar avant, així com cada peça del tauler d'escacs ho fa respecte al conjunt.

Però també que, obrir-nos als altres i deixar-nos abraçar per lo que ens poden transmetre i, nosaltres, escoltar-los, acollir-los en la nostra vida, acompanyar-los quan ens demanen ajuda, puguem i, això sí, sense fer-los sempre la faena, sinó, en tot cas, ajudant-los a aprendre a pescar (com qui ensenya a un alumne a saber redactar i veu que l'aprenent millora i millora), però no portar-los sempre ja el peix a la taula o, directament, a la boca, igualment resulta positiu i ens encoratja més (perquè és senyal d'obertura, de confiança) i ens fa més amables.

I és que, cada u de nosaltres, indistintament que visquem fadrins o casats (o en companyia d'alguna persona allà on vivim, en la nostra casa, i contínuament), podem viure amb esperit de comunitat, de la mateixa manera que, quan volem un catxirulo, portem les regnes de la nostra vida i, tot seguit, quan alguna persona et diu que ja vola o, simplement, quan tornes, de nou, on n'hi han més persones, d'alguna forma diem que ens sentim hàbils per a portar la nostra vida i, a més, viure socialment oberts a persones diferents a nosaltres i, així, una vegada més, optimistes, esperançats, amb fe, gaudint els instants compartits amb el proïsme. 

Finalment diré que açò té lloc perquè és possible viure sol i fer-ho com si estiguéssem acompanyats i, fins i tot, en altres moments del dia o, per exemple, de la setmana, viure en companyia d'altres persones i, igualment, sentir-nos integrats.

Per això, quan som fadrins i vivim sense cap persona en casa durant bona part del dia, és molt important (per a mi i per a més persones), fer vida social, eixir al carrer i fer-ho amb la sensació de formar part de la societat. I així em sent, com més persones. I em sembla bé (com als meus amics i a més persones) que altres persones visquen amb un altre estil de vida i que no siguen necessàriament fadrines però sí obertes de ment.

¡Ah!, i si, a més, vivim i, tot i ser fills dels nostres pares (com ara m'ocorre amb els meus, entre ells i jo), som membres de la família i ens sentim part al seu costat (com també ells respecte a mi, com hui hem comentat entre un amic i jo), i, també, per exemple, quan ens hi comuniquem,... estem presents amb més esperança i amb major fe en el demà, perquè vivim la família (i, de pas, la societat), de manera més optimista i això ens fa eixir més cap a fora i confiar més en nosaltres, en altres persones i viure amb la idea que millorem i que en la societat hi han coses i persones molt interessants.

Bon Nadal i Bon Any 2017.