Notícies d'esperança
Una de les coses boniques que té confiar en la bondat de les persones, per exemple, consisteix que, per mitjà de les relacions amb els altres, podem assaborir un moment i veure lo millor del present, així com que vivim el present amb optimisme. Així, més d'un dia, quan isc al carrer o quan veig a una persona, parle de manera que em senta bé, que la cosa m'isca amb naturalitat, amb sinceritat, parlant amb bon cor, amb optimisme. Un exemple, el dia 26 de novembre del 2016, en què vaig ser un moment en un forn, on hi havia bon ambient i hi havia un home que contava com feia uns menjars, qui, a més a més, semblava una persona de bon cor.
Eixe dia, com també a hores d'ara, escrivia: "Agraesc als meus pares el primer regal que em donaren: la vida". I hui, com ara, mon pare i jo hem tingut una conversa amb prou afabilitat.
Igualment, aquell dia, em va telefonar un home de confiança, comercial, i em preguntava com em trobava i em desitjava millora. El fet és que, lo curiós del cas, la telefonada va ocórrer, com vaig escriure en el diari personal, "després de llegir un fet real en què, un menudet, gràcies a la solidaritat i a l'espenta dels seus pares, aconsegueix tenir un cor sa a partir de l'ajuda de persones de diferents països i de bon cor. Una notícia preciosa. Li l'he contada a la mare.
Tinc bon cor i estic esperançat.
(...) ¡Quina perla, quina alegria, tenir bon cor, una pensió garantida, una casa on viure, familiars que es mostren receptius, col·laboradors i oberts a escoltar sense tenir intenció de retrucar després, de tenir roba, medecines, menjar...! Sortosament tinc esperit de creixement i obert a deixar-me abraçar per experiències i persones noves i tot, per persones jóvens d'esperit (com jo) i comprensives, compassives, amb sensibilitat, amb bon cor".
Crec que és important tenir present la part espiritual de la persona, i crec que les persones som més importants que ser famosos, que fer-nos multimilionaris, que eixir en les revistes o en els programes, que crear escola o tenir molts alumnes a qui fer de mestre, com tampoc que esperar que tots em diguen sí senyor, que sempre estiguen d'acord amb mi, que m'ho donen bo i fet o que tinga amistat amb persones destacades per les seues obres o pels seus grans coneixements en un camp o més del saber.
Afegirem que comunicar-nos amb les persones que ens són amables, contactar amb qui ens obri la porta de sa casa com quan nosaltres ho fem a qui ve amb informació sobre un tema en concret i ens genera confiança (o amb les persones que ens estimen com som), mantenir el pont que ens vincula amb les persones que no ens tracten de forçar la vida, sinó que, més bé, estan obertes a arribar a acords, etc. són coses que s'aconsegueixen a poc a poc, però que tenen un aspecte molt bo: creen ponts, els donen consistència i, això, a la llarga i tot, és positiu.
Finalment direm que pensar en l'altre, tenir-lo present, escoltar-lo amb amabilitat, traure temes que ens uneixen o que siguen nous i ho puguen facilitar, introduir una paraula que ens fa més agradables en el tracte o humor positiu, és tan bo que, fins i tot, quan ens necessitem, com que sentim eixes relacions interpersonals com unes en què no se'ns reclama que seguim els seus dictats, ni lo que consideren correcte o no, sinó que, més aïna, són, com diu el papa Francesc, "Horitzó d'esperança, una esperança que no decep perquè està fonamentada", afegiria jo, en l'afecte, veiem que l'amistat, la comunicació entre nosaltres i els altres, continua i, a més, amb simpatia.