Més que llima i cotó-en-pèl. Truc per a la neteja d'una taca de bolígraf en la roba.

Este matí, mentres comprava, m'he tacat una miqueta de boli una xaqueta d'esport de fa pocs dies i de color groc, quasi tota en un espai d'uns dos mil·límetres per u i amb una línia d'uns quatre mil·límetres, és a dir, en punt no precisament fàcil.

El fet és que, com que m'agrada molt, li he preguntat a una treballadora què es podia fer en casos així i m'ha parlat de llet calenteta.

Bé, la cosa continuava i, quan ja era en casa, m'he parat un moment a consultar Internet amb l'entrada "trucos para quitar manchas de bolígrafo en la ropa". Entre les primeres n'hi havia una que parlava de llet (i hauríem d'esperar a l'endemà, és a dir, moltes hores). "¡Mare meua!" he pensat.

Una segona, en canvi, de llima acompanyada d'aigua calenteta (en un tros de cotó-en-pèl) i, per una altra banda, una miqueta de cotó-en-pèl però per a que s'amere del suc de mitja llima (una grandeta, intermèdia, en el meu cas).

Bé, lo de sucar el cotó amb el líquid de la llima anava bé.

Però,... ¡anem a pams!

ELEMENTS:

* Cotó-en-pèl (per exemple, un paquet de 50mg).

* Colònia. Una botella amb molt de líquid (per exemple, 750 ml).

* Llima (opcional, encara que pot ser interessant, acompanyada de colònia), en este cas, dos, com a mínim, al principi, i mitjanes (o més bé grosses).

* Una tapa, per exemple, d'un pot de llentilles o d'un atifell semblant a un gotet o un bací (bol). Millor si facilita la funció de mullar el cotó-en-pèl amb senzillesa per al moviment manual.

* Una pica o un lloc o atifell amb una funció semblant a la d'una pica i que estiga net.

* Aigua calenteta (convindrà renovar-la contínuament).

... i paciència i una canya (encara que cal la canya per a esta neteja, podem emprar-la per a tirar-li una miqueta d'humor a la vida).

COM HO PODEM FER:

De primer aigua calenta, per exemple, en la piqueta del bany (si ho admet i resulta còmode, com en el meu cas).

En acabant una miqueta de cotò-en-pèl, cotó que passarem a sucar, com aquell qui diu, en eixa aigua calenteta. Recomane que es mantinga calenta i que es renove contínuament, a partir de quan començarem a sentir que perd eixa calentoreta.

Després traiem suc a la llima i, per exemple, el deixem en una tapa. Tot seguit passem a sucar el líquid amb cotó-en-pèl. 

Un temps després ja n'havia invertit, per dir-ho d'una altra manera, una part important d'una bossa de cotó-en-pèl de farmàcia de 50mg i la taca semblava que no se n'aniria fàcilment ni a colps... si continuava netejant-la amb una segona llima, la qual ja anava per la mitat...

Durant bona part del temps prenia la llima (la mitat), deixava caure el seu suc en la tapa d'un pot de llentilles (neta, per descomptat) i, immediatament, la passava, passava i passava per damunt de la taca. I ho feia com si es tractàs de la ferideta d'un xiquet. I, això sí, ara el cotó amb aigua, després amb llima, i successivament, durant molts minuts.

Ara bé, a mitjan partit, per dir-ho amb un toc d'humor, m'ha vingut al pensament lo següent i, de fet, m'ha eixit: "¿I si ho fem amb colònia?". Ben a prop d'on em trobava, n'hi havia una botella, en este cas, d'una que té una olor semblant al d'una llima: Agua Lavanda Puig.

Doncs bé: este pas ha sigut clau, com també la paciència i paciència semblant a quan volem un catxirulo, ja que tota l'operació no ha sigut aplegar i fényer, però tampoc ha calgut portar la xaqueta a la llavadora. Això, sí, amiguets: quasi una hora i mitja ha durat tot, entre ordenar les coses, posar-se mans a l'obra i, sobretot, passa que passaràs i suca que sucaràs. ¡Ah!, ¡i amb més paciència que Job! Però bé: se n'ha anat la taca.

I cotó sí, cótó també; ara amb aigua, ara amb colònia... i amb els dos tipus de cotó-en-pèl (el d'aigua calenta i el de llima i, finalment, només de colònia) passa'ls que els passaràs, com si visquéssem en temps dels nostres avis o besavis, se n'ha anat pràcticament. Intuesc, com ja li he comentat a ma mare, esta vesprada, que els components químics de la colònia són més forts que els de l'àcid de la llima, ja que ha accelerat molt la faena i el resultat.

I si, en tot cas, n'ha quedat una miquiua, ha sigut perquè se m'ha ocorregut lo següent: "Ací, com en el catxirulo quan s'ha trencat una miqueta el plàstic i es refà: millor conservar-lo així que sentir-ho com un fracàs i comprar-ne un altre o reguinyar de la llet que mamàrem". Al cap i a la fi no compensava forçar, per exemple, la tela (ja que perdria el conjunt de la textura i convenia que tornàs a la forma original).

I com que volia veure com mantenir el teixit inicial dins de les seues possibilitats, he tingut la idea de ficar la xaqueta en aigua calenta i observar quina reacció feia la roba i si, així, s'afavoria el retorn a una peça molt més similar a la inicial. I... ¡sí! La cosa anava per ahí...

Però tranquil·lets si, quan acabem tot el procés, veiem una espècie de suc de llima en l'aigua de la pica. Té la seua raó: n'hem ficat en la roba i n'ha xuplat part del color, i ara cal que l'eliminem rentant-la i rentant-la i canviant contínuament l'aigua, fins que se n'anirà juntament amb eixa miqueta de color (en este cas, lleugerament groc i acompanyat de flaire), com quan volem llevar l'olor a lleixiu després de tirar-ne damunt d'una taca, però amb la roba amb una sensació encara suau de lleixiu. No cal patir: se'n va la brutícia resultant de la combinació de llima, del contacte amb el color de la tela i de l'aigua.

Afegiré que no tinc ni idea, en molts sentits, de temes de roba (però quasi sempre me la netege), ni de trucs... I ho dic amb el cor en la mà, com també que no he pensat ni en dilatació, ni en contracció, ni en altres termes... però sí en la possibilitat que la reacció hi fós com un pont de plata. I, ¡ves per on!, anava per bon camí...

Per tant, si algú ens diu lo que em soltà una vegada una companya d'institut, "Tienes una mancha", o, com en la pel·lícula Bienvenido, Mr. Marshall, d'eixe personatge que, tot i que està quasi amb les butxaques buides, però que senyala (amb el dit) l'escut heràldic i, tot seguit, diu "¡Sin mancha!",... una cosa molt bona que podem fer (i que crec que resulta molt pràctica psicològicament), és lo següent:

1) posar-nos la xaqueta (o la roba que siga)... ¡quan ja estiga eixuta, per descomptat!, però  

2) amb la idea que, tard o d'hora, com nosaltres en este planeta, l'haurem de tirar al fem o reutilitzar-la i

3) que val més la pena disfrutar-la que tractar que estiga més lluenta que l'or. Almenys, això em sembla més convenient.

I és que, mentres el catxirulo pot volar, ¿val la pena comprar-ne un altre si, amb el que tenim, fruïm? Crec que no.

En resum: per a tenir una vida feliç sovint es trau més partit no creient-se u que ho sap tot, no complicant-se la vida més de lo que puga resultar per qüestions que no estan directament en les nostres mans (com ara, la formació de l'equip del govern després d'haver votat en les urnes i d'haver-se reunit el president amb els futurs ministres) i sí, en canvi, obrir-nos a idees de dones, com també a idees d'hòmens i gaudir de la vida i viure-la com si fóssem xiquets, això és, plens d'optimisme i també com si fóssem grans, és a dir, amb les mans obertes a la cultura popular i a lo que sabem fruit de l'experiència (i a lo que saben altres persones amb experiència en altres camps, no necessàriament amb més de 70 anys, perquè experiència no té una relació directa amb acumulació d'anys, sinó de vivències diferents o centrades en uns camps).

I, si no, que li ho pregunten a ma mare... I veurem per què. Quan li he comentat hui com m'havia llevat la taca, més o menys, m'ha soltat un "¡Uf!... ¡Això és molt punyeter! ¡No et cregues que és gens fàcil de llevar taques així!". I sí, així ho pintaven eixes dos webs que he vist en Internet, al principi, però... ja veiem el resultat.

Com vos podeu imaginar, ma mare s'ha interessat i s'ho ha apuntat, de la mateixa manera que moltes dones ho feren, aleshores, quan s'inventà el pal que facilità que moltíssimes dones no passassen mai més a netejar el pis sinó dretes, amb el famós pal de fregar, el "mocho". I, quan vindrà a ma casa, li ho descriuré, senzillament i a espai, com quan volia traure's el graduat en ensenyament més o menys primari (perquè encara no estava l'ESO) i jo li ensenyava matemàtiques amb la senzillesa que estava captant en Magisteri.

¡Ah!, ¡i llevant-nos del cap que els fadrins no saben portar una casa, com també que les persones casades, les qui viuen en parella o amb alguna altra persona al seu càrrec o en companyia, no saben viure en sensació de llibertat!

I açò de fadrins i casats, ho escric perquè passen els anys i ja no pense igual: el contacte amb persones interdependents m'ho ha afavorit, perquè en conec dels dos rams: de fadrines i de casades. I moltes són persones molt formades (o tenen la ment molt oberta a aprendre de tots, com aquell qui diu), molt preparades per a la vida diària (valentia i comprensió entren en la seua vida) i, lo que crec més important: em semblen collonudes i fantàstiques per la seua obertura mental a les persones de qualsevol edat. No n'he conegut, fins ara, de més felices, indistintament dels nivells econòmics, culturals, de formació educativa oficial, etc. De veres, vos ho dic amb el cor en la mà. Per això, continue creient que sóc i que seré més feliç acollint la interdependència en ma casa (la urbanística i la corporal), en la meua vida: eliminem més el servilisme i la prepotència, com m'ha vingut al pensament, quan ja tenia escrita bona part d'este article.

Nota: Quan veia que acabava i que, de mica en mica se n'anava la taca, no podia evitar un somriure i tirar-me alguna floreta, només de pensar que, com si fos el dia de Pasqua i en una situació inicialment difícil, el catxirulo, s'enfilava suaument i amunt i jo tornava a assaborir més el present... Ha sigut en eixe moment, quan se m'ha ocorregut plasmar eixa experiència en esta web i, fins i tot, com a proposta de solució amb un toc didàctic i creatiu.

Mentres escric estes últimes línies de l'article, no puc evitar un somriure d'orella a orella. Es confirma, en part, i una vegada més, allò de "La fam espavila". Podríem afegir-li: "... i la solidaritat i la creativitat, l'eliminen". Per exemple, la de la treballadora (solidaritat) i la de buscar què passaria si féssem altres coses i no sols les que figuren en Internet o lo que diuen les revistes (creativitat), i la de la mare, un gest d'obertura als fills, a les noves generacions, al diàleg entre generacions. Tres gests molt interessants en la vida.