Llaços d'esperança

Hui, com cada dia, se'ns obri una possibilitat de crear llaços d'esperança, de fer que persones amb qui compartim part de la nostra vida, continuen així: dins del nostre espai vital (bé quan venen a visitar-nos o a raonar amb nosaltres, bé mentalment), dins de lo que podríem dir comunitat de persones de confiança, grup a què també obrim la possibilitat d'afegir més persones.

I, en el cas de les persones amb qui coincidim més que abans, experimentar eixa esperança amb una visió més humana i receptiva, més forjadora d'un vincle centrat, sobretot, en lo humà, en lo que afavorim així i, per descomptat, en funció de com és cada u i quins són els seus punts forts.

Així serem persones, com aquell qui diu, com eixes que apareixen en moltes imàtgens d'Internet quan es parla de cooperació o d'esperit d'equip: totes unides per un punt comú, com ara, la mà amb què cada membre indica que se sent part del grup i que hi participa amb interés.

O com eixes en què moltes persones s'uneixen passant-se els braços per dalt de les espatles i en signe de reunió i veiem que cada membre té una roba diferent i que, tot i això, reflecteixen alegria, esperança, optimisme.

Afegirem que sentir que altres persones ens encoratgen i que nosaltres també ho fem; que elles ens mostren una sensibilitat ben conduïda i que nosaltres igualment hi actuem; que ens feliciten i que ens donen suport anímic i que nosaltres responem amb el mateix esperit, etc. són coses realment belles, fruit de l'obertura a l'altre i, sobretot, de la confiança en la bondat de les persones, en què sempre hi han persones amb qui resulta interessant compartir part de la nostra vida (però més temps encara) amb la mateixa sensibilitat que quan conduïm un catxirulo i li soltem fil quan està tens (relativitzem un poc les coses), n'arrepleguem quan sembla que caurà (ens espavilem i, per exemple, proposem una idea o fem res que ens agrade i que permeta salvar-nos com a persones del grup i viure el present amb optimisme i esperançats) i que, quan les coses rutlen bé, concedim molta llibertat i compartim la confiança en l'altre (li soltem fil i, alhora, continuem sent amics, com aquell qui diu), en més persones, en el demà i, al mateix temps, fruïm del fet d'estar presents i de viure amb l'alegria de pensar que estem desenvolupant la nostra creativitat i que la vida sembla com una combinació interessant de donar, rebre, tirar-li creativitat, obrir-nos al món, comunicar-nos per mitjà del fil, dirigir les nostres emocions (el catxirulo) a través de l'amabilitat, el sorgiment d'idees per a reviscolar l'ànima i de viure el present sempre en contacte amb el món extern i, per una altra banda, afavorint lo que fa possible que mantinguem una esperança com la flama del cresol ho fa respecte a la claror en la casa quan altres només veurien foscor, tenebres o un passatge realment cru.

En eixe sentit, i ara acabem l'escrit, la història, així com les vivències, les notícies i els comentaris de familiars, d'amics, de veïns nostres i de més persones, ens mostren que sempre hi han persones que tenen esperança, optimisme, fe en el demà, molta vitalitat, que saben portar molt bé la batuta i, a més, saben estar presents en el món (¡i gaudir-hi!) i oberts al món exterior (el lloc on volem el catxirulo i el seu entorn, com també als qui hi són) i sempre pensant que darrere de nosaltres hi han persones afables, de ment oberta, però també n'hi han d'encoratjadores, de persones amb fort esperit (i comprensives alhora)... que sempre, sempre estan disposades a fer-nos costat personalment i, al mateix temps, a permetre que cada u de nosaltres volem el nostre catxirulo mentres els donem carta blanca per a que ho puguen veure i en acabant ells ho fan així respecte a nosaltres. Això, per a mi, com per a més persones, té un nom: amistat.