Les capacitats amb carta blanca i fe

Escrivia, fa uns anys, Rosetta Forner que la independència, lo que podríem dir el deixar de viure en la casa dels pares per a passar a fer-ho com a caps de la casa on passem a viure (fins i tot, mantenint bones relacions amb ells i oberts a millorar-les), permet situar moltes coses en el seu lloc, clarificar, aclarir, eixir de dubtes i resoldre'n que estaven en l'aire, de manera que, així, toquem terra i sabem per on tirar i com fer-ho.

I escric això perquè anit estava llegint un llibre de Ken Robinson i no pensava que hui em llevaria amb la intenció d'escoltar vídeos que mai no havia vist ni, per descomptat, d'escoltar una entrevista amb dos persones versades en altes capacitats.

I el fet és que portava ahir una pregunta en l'aire: ¿per quina raó, en eixe moment, sentia atracció pel llibre de Ken Bain sobre els mestres universitaris? Però bé, considerí que convindria deixar que la cosa es desenvolupàs amb naturalitat i ho feia amb la convicció que, tard o d'hora, s'aïllaria la incògnita.

Afegiré que, fa més de mes i mig, li vaig dir a ma mare que, quan tenia deu anys, la mestra de Primària, per la seua manera oberta de fer les classes i per la seua sensibilitat amb els alumnes, feia possible que jo tragués bones notes en matèries de la rama de les ciències, que aprovàs fàcilment en llengua castellana o que, fins i tot, anàs a sessions de logopèdia (perquè comencí a tenir problemes per a parlar) i que, en canvi, des del curs següent, amb tres mestres no precisament oberts a l'alumne, baixassen les notes de moltes assignatures més de dos punts i, lo que és pitjor, que, per exemple, en el camp de les ciències i en les matemàtiques, no tornàs a sentir cap interés de nou.

Però, sortosament, hi havia una cosa que feia possible que les coses continuassen per un camí subterrani que ara ha tornat a reviscolar: la creativitat.

Així, ahir de matí, veia un vídeo sobre canvi climàtic, amb subtítols en anglés i em sentia feliç: estàvem escoltant sobre ecologia.

També diré que en distintes ocasions m'han dit que podria ser escriptor, que podria escriure per a persones amb la moral per terra, que podria escriure contes, que les classes que faig són agradables perquè, entre altres coses, faig que l'alumne se senta a gust on és. Però també que em cuide el cap, que tinc molt a donar i a compartir amb els altres.

En eixe sentit a hores d'ara encara mantinc contacte amb històrics mestres de Magisteri i, a dir veritat, en mantindria amb tots els mestres que han confiat en mi (i, per descomptat, que també ho hauran fet, si no sé el seu cas, amb més persones). Però, igualment, amb persones que, des de ben prompte, m'han tractat com a persona, que han cregut en les meues capacitats, que m'han parlat amb el cor en la mà, que m'han transmés esperança, que no parlen per parlar ni es dediquen a ficar flors en lo que diuen o escriuen.

I, enmig d'això, hi han persones que els fa enveja que n'hi hagen altres que, per exemple, en el camp artístic, no seguesquen les seues directrius o lo que els agradaria. Simplement i públicament, els ixen amb frases despectives que poden semblar suaus, motiu pel qual, per exemple, deixí d'anar a un centre de formació artística el nom del qual no diré.

En canvi, ara mateix, només tire per lo que isca amb espontaneïtat, sense forçar les coses, amb la intenció de no tenir cap crisi personal i, per descomptat, actuant atenent als valors que van amb mi i que, per mitjà del joc preferit, tinc interioritzats. Això tranquil·litza molt intel·lectualment i emocionalment, ja que no sembla com una cursa a veure com acabes amb un problema per mitjà d'una anàlisi profunda, sinó que prenem les idees, les unim i, lo més important, deixem que coven en la ment i les portem allà a on som, com eixe estel que ens indica com tirar avant en cada moment, què fer, com posar-nos mans a l'obra i quan, amb qui col·laborar i amb qui no, què emprendre i què deixar a banda, però, sobretot, viure el present amb esperança, desenvolupant la creativitat i les nostres capacitats per a viure com realment ens naix i per a ser lo que volem ser en cada moment.

Per tot això estic obert a soltar les capacitats amb eixa educació per a la llibertat que puc rebre des de fora (amb intercanvi amb persones de ment oberta i amb idees avançades i renovadores pedagògicament i en el camp de la psicologia) i, igualment, desenvolupar-les des de mi. I lo que dic per a mi, crec que és aplicable a qualsevol persona, indistintament de com siga: les persones tenim moltes capacitats i, deixant-les fluir amb naturalitat i amb joia, podem sentir-nos millor.

Com a exemple, diré que en una ocasió vaig intuir, i encertí, que una xiqueta de quatre anys tenia altes capacitats, li ho comentí a l'àvia (perquè ella, una dona oberta i amable, havia tret el tema) i unes setmanes després la dona em donava la raó i m'agraí la informació. Els dos estàvem tranquils i amb una alegria suau. Al cap i a la fi accedir a dades d'interés i que ens aclareixen lo que teníem en l'aire, és tranquil·litzador i ajuda a sentir-nos millor i optimistes.