La cooperació amable ajuda a la creativitat

Fa pocs dies, un amic,  a qui li diuen Miguel, i jo, raonàvem sobre la cooperació i pensàvem que eixim guanyant més, com a persones, a través de la col·laboració feta des de l'amabilitat, de la mateixa manera que una família s'enforteix més quan l'afabilitat regna entre les persones que l'estimen i l'ajuda mútua hi és, està present.

Ell i jo, com més persones i en més casos (de familiars, d'amics, de coneguts, etc. i dels que cada u de nosaltres podem conéixer, fins i tot, pels mitjans de comunicació o d'expressió, com ara, la lectura), creiem que eixim més reforçats i que vivim millor així i des d'eixe moment ja que ens sentim part del grups, estem més units i confiem més en l'altre que dies o temps arrere. Per exemple, jo, a hores d'ara, i els meus pares, amb els qui ara hi ha bones relacions i esperit cooperatiu entre les dos bandes.

Crec, en eixe sentit, que no compensa competir amb els qui pensen distint, però sí tenir-los present, ja que formen part del món i de tots podem aprendre i amb tots és possible fer vida social encara que, com durant el vol d'un catxirulo, soltem fil i, a poc a poc, tornem a la situació favorable per al vol tranquil i a lo que més afavoreix el model de vida que hem triat i que ens permet mantenir les emocions en el punt bo (el qual té tant de marge acceptable així com la milotxa ho té de fil i de situacions clarament benignes), la ment oberta i comprensiva i el cos, en el seu conjunt, en millors condicions.

Tot seguit veurem un cas real. Des de fa uns anys, un amic meu (ací, Carles), fill d'una amiga (ací, Marta) de més de 75 anys o això, porta un negoci familiar junt amb la dona (Elisa). Era la primera vegada que s'hi llançava en eixe terreny, la qual cosa, per exemple, requeria molta motivació, comptar amb una xarxa de persones al seu favor i positives, bones relacions entre els membres que la integraven, a més de coneixements que, a poc a poc, s'anirien millorant,... i que Carles i Maria (la dona) tinguessen prou intel·ligència i un mínim de detall amb els col·laboradors, de manera que es creàs una relació interdependent entre les dos bandes, és a dir, de tu i jo guanyem mitjançant la confiança mútua, la solidaritat i la creativitat pensant en el benefici comú a la llarga i tractant d'actuar en cada moment de manera constructiva.

Uns mesos després la situació anava per bon camí, evolucionava millor. No havia sigut fàcil al principi (com tampoc a un amic meu adaptar-se a lo que entra en el sistema educatiu, quan tenia 58 anys), però la cosa ja prenia consistència, com aquell qui diu.

I, quan ja passaren més mesos, estaven més tranquils, més a gust, la cosa rutlava millor i, fins i tot, sa mare, Marta, ho reflectia, a través de la nostra comunicació (quan jo la visitava i, també, per telèfon).

Finalment direm que a hores d'ara, el projecte inicial, un quiosc, va avant. I cada vegada que pregunte a Marta, la dona i amiga de 75 anys si fa no fa, per la família (i ella pels meus pares i tot) i veig que el seu fill, Carles, i la dona, Elisa, estan millor, la veritat, és que continue creient més en les nostres capacitats creatives i psicològiques per a superar els obstacles inicials, per a portar les regnes amb amabilitat i per a viure treballant per a estar presents en un món millor, no sols per a cada u de nosaltres sinó, igualment, per a més persones.

I continue, així, apostant, per exemple, per continuar ensenyant valencià, com faré a partir de les festes de Nadal; sense forçar la maquinària però, com sempre, amb molta il·lusió i com si es tractàs de quan comparteixes un temps amb persones de distintes edats, formes de ser, estudis, procedències, etc. i creiem que es pot viure millor psicològicament i, així, ser més feliços que en el passat, és a dir, vivint amb naturalitat, amb alegria, amb amabilitat..., lo que va amb cada u de nosaltres i obrint-nos amb coratge a la confiança, a la fe, a l'optimisme, a agermanar-nos amb més persones i a pensar que cada dia és una oportunitat molt bona per a mantenir l'esperança, la creativitat.

Com a anècdota, i així acabe, afegiré, que hui he vist a una de les mares que un dia consideraren que era interessant aprendre valencià. També creu en la bondat de les persones, en què podem viure amb esperança. Hem raonat, ens hem conegut un poc més, l'alegria i l'esperança (com també el parlar amb el cor en la mà i l'obertura a l'altre) també han estat presents i hem aprés més coses de l'altre. A més, lo que crec més positiu: passen els anys i la confiança, l'esperança i la concòrdia es manté entre les dos bandes. És una d'eixes mares (totes castellanoparlants i que començaven de zero) que, durant la celebració de final de curs, em digueren: "Valenciano, poco hemos aprendido, porque, la verdad, es que no había mucho tiempo [por semana, hora y media, y desde mediados de diciembre]. Pero una cosa sí hemos aprendido: a ser más tolerantes". Que cinc dones d'uns quaranta-cinc anys et diguen això, la veritat, amics, és que és un regal i anima a continuar vivint, com ara mateix, amb creativitat i, per tant, amb esperança i fe en el demà, amb optimisme.

I eixe és el meu esperit, com el de més persones, com ara, les qui han aparegut en este escrit.

Bon Nadal i Venturós Any 2017.