La bellesa de l'amistat

Ahir vaig tenir ocasió de raonar (però, en altres casos, fins i tot, d'intercanviar parers o d'enviar felicitacions de Nadal) amb persones que formen part de la meua xarxa de persones de confiança, la qual s'incrementa i al seu pas, sense forçar la maquinària i lliure de rancors cap al passat i, a més, comptant amb el suport psicològic i  tot dels meus pares (qui no em giren l'esquena) i obert a acollir-los en ma casa i a escoltar-los sense jutjar-los així com Pere Riutort ho feia dies i dies en sa casa, quan jo tenia la moral per terra o passava moments delicats.

El fet és que un amic, Deepak Pokharel, m'escrivia que jo era una persona de bon cor i, de veres, que llegir estes paraules boniques i que diuen molt i per part d'un home que, a través de l'estudi del seu llenguatge i dels posts, sembla de bona voluntat, amant de la natura i de la Humanitat així com obert a rebre en sa casa i en el seu país a persones de tots els colors o, ¡com no!, a publicar en Internet algun apartat amb humor no feridor,... doncs, ¿què voleu que vos diga sinó que em sent una part més del tot, de la meua família, del barri, de la població on visc, del País Valencià i del món?

O, també, que envies un missatge amb escrits que podrien resultar agosarats i, al mateix temps, per a posar a prova la sinceritat del proïsme després d'haver manifestat ell, en este cas, una dona, que li agrada lo que has escrit amb motiu de la vespra de Nadal i veure que et felicita i que, igualment, et desitja un Bon Any 2017, diu molt, amics, però molt.

No criticar-te l'altre per coses que podrien resultar molt sensibles però que estan lligades com qui lliga botifarres i trau una conclusió que clarifica de la mateixa manera que un jutge ho faria respecte a una decisió final, cavallers, és una cosa molt simbòlica, la qual, en estos dies de Nadal (però també en qualsevol dia de l'any, siga julià, siga gregorià, o siga com en Nepal, diferent al julià), diu molt, molt, però mantenint veu i vot.

I és que, no sols podem dir allò que em comentava una amiga amb molt de coratge i amabilitat, en castellà, "Los hermanos no los eliges tú; los amigos, sí", en al·lusió als biològics. Per això no ens estranye eixe passatge bíblic en què Jesús, quan li pregunten si no està amb els seus germans, els ix amb la pregunta que on eren els seus germans sinó els qui li feien costat (encara que ho diga amb unes altres paraules). Per descomptat, podem imaginar-nos que parla dels qui hi eren a les bones i a les males: eixos són els seus germans, com també els nostres, almenys, des d'una visió renovadora del cristianisme i segons el meu parer i el de més persones.

No tinc escrit ara el passatge bíblic, però recorde que així ho expressa. Els meus "germans" són les persones que em donen suport i que compten amb mi, que m'obrin la porta de sa casa: des de la feta amb material arquitectònic o amb canyes (encara no he tingut esta experiència) o amb altres materials, fins a les qui s'obrin mentalment a mi i en tinc de molts països i cultures, com també d'Alaquàs, d'Aldaia i de més poblacions.

Però les meues amistats, com les de moltes persones de ment oberta (de "casa oberta", diríem, més o menys, en un vocabulari de psicologia) no són com una botella d'aigua d'emprar i llançar, ni es tracten d'una mena de preservatiu que u se'l fica per a després tirar-lo al carrer. No, senyors, no: els "amics amics" (com diem popularment) són com dos ànimes dins un cos. I ahí sí que no hi han distincions entre rics i pobres, ni entre hòmens i dones, grecs i romans, esclaus i lliures, com podem llegir en la Carta de Sant Pau als gàlates, perquè tots som part del planeta, del món humà i, en algun moment, ens necessitem.

Continuant amb lo de la interdependència, afegiré que enguany he decidit demanar ajuda als meus pares, a un cosí, a la meua padrina i, en algunes ocasions, a veïns i, vos assegure amb el cor en la mà, que m'han obert les portes de sa casa i que, fins i tot, físicament hi he entrat... i ens hi hem abraçat.

La confiança no es compra en el Mercat d'Abastos vespres de Nadal ni en cap altre moment de l'any. La confiança és una cosa natural, espontània, que ix des de dins i que ens permet perdre la por a l'altre, a lo que encara no coneixem o no dominem tant i... actuar amb esperit creatiu, el mateix que naix d'un xiquet o d'una persona amb un esperit creador i alegre, per exemple, quan li pregunta a un altre (senyal d'obertura i de desig de saber) què vol dir açò o allò o quan llança, com ara (i este cas és real, viscut en primera persona i com si es tractàs d'una reunió urgent de govern), la idea de celebrar la festa de Nadal (a nivell familiar) el dia 24 de desembre i, així, salvar-la en la seua família en lloc de deixar-la a mercé dels capritxos o les temptacions de dos torres i un cavall (emprant el llenguatge d'escacs) que no saben estar a les males, i, finalment, ¡ho aconsegueixen, les qui sí hi estan interessades per la germanor familiar!... I jo n'era una de les tres; les altres dos, els meus pares. I açò, amics, ho pense escriure i ben clar: es diu el pecat però no qui peca.

Es tractà, en el cas que ací desglosse un poc més, d'un recobrament gràcies a la vida que reviscola la mare i que, passada al marit, fa possible que una parella (els avis, pares també d'un fill que sí estava a favor d'eixe acte) i eixe fill es reunesquen menys de vint-i-quatre hores després i que durant el dinar (considerat des del moment de la negociació de l'opció com Dinar de Nadal també per part de la mare i àvia) hi haja aplec, harmonia i germanor entre tots tres en la casa dels avis, dels pares del fill que sí està per la labor, afavorida també gràcies a un tema que els unia: la música i un concert celebrat feia poc.

Eixe esdeveniment que ajudà a no ajornar un aplec nadalenc en eixa casa, fou com un no acceptar allò de "Ya vendrán tiempos mejores" amb què una dona responia a una altra en "la Fillola" d'Alaquàs, en la primavera del 2014, perquè hagués sigut com posar-se romàntics durant el moment en què cau el catxirulo per falta de vent (ànim) i començar a fer poesia amb una elegia, per exemple. Doncs no, en eixos casos cal afanyar-se, buscar alternatives, triar-ne una i, sense pensar-s'ho ni dos voltes, moure's, com qui mou la creativitat. I per això tirà avant: perquè hi hagué unió i, per tant, es mantingué el vincle familiar i l'esperança, l'alé, la flama que sempre il·lumina i dóna vida.

Acabarem dient que, com hem vist ací, la creativitat es pot aplicar a molts passatges de la nostra vida, no sols a l'artístic i que, per mitjà de l'enginy i la creació, som els autors, els escriptors del nostre destí i, a més, tenim present que gràcies a les ganes de viure, de créixer com a persones i de creure que no som els amos i senyors del saber, confiem en altres persones i podem dir allò d'"Avant va el carro", carro ací simbolitzat per eixos tres familiars que feren el Dinar de Nadal.

Per tot això vos desitge sort i que també mantingueu viva la flama durant les festes de Nadal i al llarg de l'any.