"Gràcies per la vostra confiança"

Este matí, una amiga m'ha enviat un escrit on deia que estava sensible i, pensat i fet, i amb la idea ja preparada per a escriure-la, li he manifestat què m'estava ajudant a conduir millor la sensibilitat. Li he enviat unes notes personals i ella mantenia la confiança.

I escric açò perquè, quan he fet classes de valencià (classes que torne a obrir al públic,... ¡i ara, amb major alegria i fe en mi i en els alumnes!) i hi han sigut dos alumnes o més, a l'acabar la classe, tinc per costum dir-los, mentres se'n van cap a la porta, cinc paraules que em pareixen molt importants en la vida social: "Gràcies per la vostra confiança".

Passar per determinades proves, superar-les i trobar que, de nou, més persones confien en tu com qui ho fa amb una botella d'aigua mig plena, que et fan costat i que, a més a més, creuen que ets una persona de fiar com ja ho eres temps arrere, és molt tranquil·litzant, similar a tenir un suport econòmic i, a més, ho sentim com si l'altre fos sensible, humà, amb cor, d'eixes persones que, com em deia, el neuròleg, a finals del 2014, traurien frases com una seua: "A mí me gusta. Es muy bonita la empatía".

Recorde (i amb bon gust de boca) que també els deia la frase que encapçala este escrit, a les dos jóvens de 15 anys que confiaren en mi (com també a la mare d'una d'elles), en desembre del 2013, quan, per primera vegada en molts anys, feia classes acompanyat d'adolescents, a pesar de afegir-los, el primer dia i ben prompte, que tenia epilèpsia. Tornaren a confiar-hi més dies. La mare, una bona persona, senzilla, oberta, comprensiva i, gosaria dir, que amb bona intel·ligència emocional.

Eren unes jovenetes entranyables, d'eixes que s'acoblen bé al context i que saben conviure amb persones de la generació anterior i de la de gent amb uns 60 anys o més, així com les altres persones ho érem respecte a elles. Precioses, estes xiques i la mare d'una d'elles, un regal de la vida semblant a eixe instant en què responem de manera encertada al moment i a les condicions atmosfèriques en què volem un catxirulo, també aplicable a quan veiem, com jo hui, una criatureta de tres anyets i he començat a cantar-li la nadalenca Santa Nit.

Esta xiqueta sentia, al principi, vergonya, a més que es notava que tenia una miqueta de son,... però jo continuava cantant, ja que ella no rebutjava la música ni mostrava indiferència. És més, més avant, quan ja li l'havia cantada, li he dit a l'àvia que no forçaria la situació (com qui solta fil i amolla la situació). I, ¡ves per on!, uns minuts després, la nena volia jugar a amagar-se i a veure si jo l'agafava.

Poca diferència, en el camp emocional, hi ha entre l'ambient de les jovenetes i el de la xiqueta. ¡Vejam!

Quan et diuen que no podran anar, perquè comenten que estan pitjor, per dir-ho d'alguna manera, que després d'un dia en el camp per a arreplegar creïlles i les convidem (encara que no fem classe) a raonar una miqueta (ja que no havien avisat amb temps) i veiem que no sols comparteixen un temps sinó que, igualment, tenen humor i hi ha un ambient harmònic i de senzillesa,... la veritat és que continuem confiant en la bondat de l'ésser humà i en la saviesa per a conduir les situacions noves i per a gaudir el present a partir d'un esforç agradable, sa i, així, en més persones, però no com a individus ingenus, sinó perquè creiem en un món millor i fet ací entre més persones amb bon cor i pencant però, com em comentava un amic i psicòleg somrient  i parlant amb una cara de fruïció: "Treballes molt i dorms a gust, perquè has treballat a gust". I ja sabem que "a gust" vol dir en bones condicions físiques, emocionals, creatives, en un ambient que sentim favorable, etc.

En el cas de les jóvens, el fil conductor és eixe temps de conversa telefònica que suavitza lo previst i negocia; en el de la xiqueta, donar-li temps per si vol acceptar la proposta... Però, en ambdós casos, constitueix lo que ara diem intel·ligència emocional, potser lo que durant anys i anys ,com encara ara, diem saviesa, similar a eixa experiència en què Pere Riutort em proposà fer-me afiliat del Bloc, li vaig dir que no volia ser-ho de cap partit i, ell, en lloc de tractar de tensar la corda, pensà i actuà com qui continua creient en el pròxim (en el sentit físic i tot). Mai he sigut afiliat de cap partit.

Per tot això podem dir que negociant, tractant d'arribar a acords i, per descomptat, sense forçar la situació (però sí dirigint-la amb amabilitat i, sobretot, amb intel·ligència,... ¡que no amb raboseria!), podem aconseguir més amistats i més objectius que a males, perquè les famílies, com els grups humans que van des de la parella fins a tres persones, com a mínim (com em deia el dia 24 de desembre, un amic, mentres raonàvem sobre Nadal), es creen, es forgen, s'estabilitzen i es mouen amb creativitat a partir de la fe en l'altre i de tenir prou paciència i bon ull per a respondre amb tacte i amb valor, segons la situació. I, amics, això em resulta fàcil, ¿què voleu que vos diga, sinó que cadascú de nosaltres podem assolir lo mateix però en casos diferents? És clar que, cadascú, al seu ritme, perquè no tots tenim les mateixes habilitats per a tot, i a través de la cooperació, de l'intercanvi de sabers, de la comunicació afectuosa. El final, no necessàriament romàntic (en el bon sentit de la paraula) però sí bonic, l'escrivim amb dos paraules belles: un pacte.

I, de donar-se les mans, venen les amistats, eixos estels que u conserva en el seu cor, com deia una cançó de campament de quan jo tenia huit anys: "La amistad / es una estrella / que puso Dios / en tu corazón /, (...) es noche, / espera llegue el sol, / no olvides / que la amistad / es gracia / que exige [= incluye] amor / y comprensión". La sé i encara la cante més d'un dia i la gaudesc com un xiquet i com aquells monitors. A més, ho faig conscient que el sol sempre ix...