Fluint amb l'aprenentatge

No recordava, fins a fa no res, una frase que va escriure un psicòleg espanyol especialitzat en l'humor positiu, Eduardo Jáuregui Narváez, un tio collonut, a qui em fa goig llegir i escoltar. I ho dic perquè, més o menys, deia, bromejant amb psicologia, que fluïa d'alegria, que vivia amb joia.

Adés escoltava un vídeo de Dani Miquel però, a mitjan pel·lícula, he decidit canviar una miqueta de tema i, ves per on, m'he trobat amb un missatge de l'amic Rodrigo, el brasiler fortament interessat pel valencià, malgrat que el seu aprenentatge es fa a distància geogràfica però amb la sensació d'estar en Catalunya i fluint, al mateix temps, de connectar amb persones del món que estem interessades per la millora del valencià (diguem-li amb el nom que preferim en lo que fem en Internet o en la vida diària, de la mateixa manera que a una bibliotecària li podem dir Consue o Consol perquè admet les dues formes i no li fa nosa). Això ve, perquè si u va amb intenció de comunicar-se i de comprendre a l'altre (i en eixa línia vaig), no li resulta gens difícil mantenir una telefonada amb una dona natural d'una població pròxima a la ciutat de Lleida (i ho he fet), com tampoc ser uns dies en altres poblacions valencianes valencianoparlants o de Catalunya, o viatjar cap a la banda de l'Empordà i comprendre'l prou o, fins i tot, escoltar-lo en boca d'un balear possiblement resident en la Ciutat de València (i ho vaig fer durant dos anys) i entendre'l molt bé. No debades diem que no hi ha més cec que qui no vol veure, ni més sord que qui no vol escoltar, cosa que no concorda amb la meua manera d'actuar.

Això ocorre perquè, lo que fa possible que ens sentim com en una família, però ací, de persones unides per uns interessos i amb un sentiment comú, el d'estima i amor per la promoció de la llengua que parlaven els nostres avantpassats (en molts de nosaltres), com també, per la que volem difondre entre els qui viuen en la mateixa població valencianoparlant que nosaltres, els qui vindran darrere de nosaltres i els qui ara conviuen allà on residim i, paga la pena dir-ho, en zona històricament valencianoparlant (com també a hores d'ara), és 1) posar en moviment eixes ganes d'aprendre, de llegir, d'escriure, d'expressar-nos millor que ara, de saber més que ahir i no ser uns trompellots en la llengua que ací escric, 2) valorar que altres persones dediquen part del seu temps a compartir els seus escrits, els seus sentiments, els seus comentaris o idees (bé oralment, bé per mitjà de fotos, vídeos, o formes) i 3) manifestar amb espontaneïtat lo que sentim i vivim. A més, amb la ment oberta a les altres persones.

Però, crec que, per damunt de tot, lo que fa assaborir el present, en aquest cas, aprenent una llengua i romanent obert a aprendre'n també una altra (l'anglés), per mitjà d'un intercanvi de franc, és viure amb joia, sentir que lo que fem flueix, com lo que ens agrada, com la nostra vida, i que, si un dia hem aprés una miqueta sobre un tema que podria resultar un poc pesat però saludable per a avançar en el coneixement lingüístic i, en el cas que pense, de tipus gramatical i de vocabulari, doncs, fer les coses amb naturalitat, però, com em deia el meu amic Pere Riutort, quan ja portava unes quantes classes de valencià amb dones castellanoparlants i que començaven de zero: "Gramàtica, poca: no més de deu minuts, perquè, si no, s'avorriran". Les classes duraven hora i mitja. I no s'hi avorriren, ans al contrari, gaudiren, fins i tot, d'escoltar dues rondalles mallorquines contades per una rondallaire i néta de Francesc de B. Moll, com em comentaren: "L'hem entesa molt bé, Lluís".

I escric les línies del paràgraf anterior després d'haver llegit part d'una obra més de Josep Ruaix i Vinyet, però amb el mateix estil i amb articles i comentaris actualitzats i, lo que aportava la saba de la renovació lingüística i dels nous temes d'actualitat i de lo que ara es comenta, la qual cosa resulta realment favorable per a refer-se i, de pas, sentir vida en la nostra manera de veure la llengua, el valencià, com una cosa que, allà on vaig, la porte perquè l'he mamada des de xiquet i perquè és un detall de la meua vida (com el d'eixes amistats i de moltes persones més) pel qual he sentit interés per millorar i tenir present.

En eixe sentit, el de reparació lingüística, la sort és que ara comptem amb mitjans molt bons per a aprendre una llengua i, siguen de tipus normatiu, siguen de publicacions, però també de caire humà (persones amb qui comunicar-nos per Internet, a més de les qui viuen en la mateixa població o en altres pobles o ciutats) i de canals on expressar-nos o d'on aprendre (llibres, blocs, webs, diaris, emissores, canals televisius, vídeos, Internet, etc.) que fa uns vint anys no eren imaginables, així com tampoc no ho era que, per exemple, l'enciclopèdia Wikipedia, en la versió catalana Viquipèdia, estigués no fa més de set anys, entre les deu del món amb més entrades.

Per tant, tot lo que constitueix un alé, val la pena deixar que vole, que es moga, que visca, que es manifeste emocionalment, que no reste en la gelor de la malenconia, de la nostàlgia, de les glòries passades o engronxant-se en les travetes del passat, en la rancor o en la venjança. Al cap i a la fi lo que ens mou són les ganes de viure, el tenir un al·licient, res que ens espente avant i ens òbriga al  món, mentalment, com també sentimentalment, emocionalment i, de bon cor i amb ànim i humor, avançar, progressar i millorar. En el meu cas, les llengües, el valencià i l'anglés, com ja vaig sentir, com en una espècie de revelació, ahir, mentres passejava un moment per ma casa. Ara ho he tornat a recordar i ja sé cap a on va la meua vida: cap als altres, cap al demà... i amb esperança i alegria, amb eixa joia i optimisme de què tant ens parla Sant Pau i que moltes persones que vivim encara escampem, dia rere dia, allà on som.