Expressió oberta, sincera, esperançadora

Este matí, raonant raonant amb un amic, per a nosaltres, Andreu, ha eixit el tema de la batuta i el braç dret amb què fem justícia i, per una altra banda, l'expressió, la manifestació artística que vindria de la banda esquerra de les persones, del braç esquerre, simbòlicament parlant.

El fet és que, com més avant comentàvem un altre amic, Miguel, i jo, es tractaria d'una expressió personal conduïda de manera oberta així com, per exemple, en temes relacionats amb lo religiós i lo científic, podem conviure sent creients i, alhora, mantenint una curiositat científica per fer, així, que un escrit quede estètic i amb un toc mínimament formal i artístic, amb el seu detall d'originalitat fruit de l'aprenentatge i de la nostra creativitat, de la mateixa manera que hi han articles periodístics o entrevistes que, quan els llegim, tenen rigor i són fàcils de llegir per al gran públic, fins i tot, de tipus científic, per mitjà d'eixe saber estar que el fa accessible i, a més, agradable.

O, com ja fan persones de religions i versions diferents del cristianisme, establir vincles i ajuntar-nos amb persones d'altres confessions o amb no creients o ateus i tot, amb la intenció de trobar punts comuns, aspectes en què coincidim i a través dels quals podem proposar-nos una resolució més eficaç de problemes i, de pas, una gestió acompanyada de donar facilitats per a que el proïsme puga expressar-se obertament i amb la tranquil·litat que també tindrem present lo que hi manifestarà.

De segur que molts temes ambientals o socials interessen a persones de parers distints al nostre i, no obstant això, en eixe aspecte que coincidim ens creuem així com M. Yunus ho feia amb alts càrrecs de multinacionals oberts a un possible capitalisme distint al predominant (com podem llegir en el llibre, en castellà, Las empresas sociales) o C. Felber, quan parla de l'economia del bé comú, en un llibre on exposa una visió que va per la línia de la negociació.

I em semblen agradables, esperançadores, eixes vies i eixa recepció a viure en comunitat, semblant a un estira i amolla que acaba arribant a bon port i a difondre un missatge encoratjador: podem fer les coses d'una manera més humana, més dialogant, més comprensiva,... i, com un element confortador més, dir que n'hi han, d'exemples actuals que, a més, van avant.

Però no són els únics camps, el religiós i l'econòmic, on açò pot esdevenir un fet. Així, tinc amics que acullen en sa casa a persones de línia política distinta i que m'han obert la porta (com també ara), quan no era cristià. I ho podem fer amb persones de qualsevol forma de ser, això sí, quan vagen amb eixa bondat que ens fa creuar dos línies en aspectes socials. 

Com tractàvem Miguel i jo, hi ha, fins i tot, la possibilitat que eixa expressió permeta avançar com a persones, en el camp del coneixement i, a més, que vagen acompanyades d'esperança, d'una fe en què no tot està escrit i que també hi ha espai per a qui abans estava nerviós i per a qui estava baix de moral, a través de la nostra obertura a conéixer els seus temes socials d'interés actual i, quan ens demane ajuda, tirar-li una mà així com quan altres ho han fet amb cada u de nosaltres. I, si es tracta d'un projecte del qual formem part, actuar per a mantenir-lo, en cas de possible solsida i, així, soltar eixa vena solidària i social que hi ha dins de nosaltres, mitjançant l'expressió del nostre interés per l'altre i per lo que encara somiem i a lo que dediquem part del nostre temps.

I és que l'esperança, tenir present que l'altre també té coses interessants a dir, a fer, a compartir amb nosaltres, unit a la nostra voluntat d'escoltar amb bones intencions lo que, com ara, diu l'altre, és un pas més per a crear esperit de comunitat entre més persones i harmònicament, amb estratègies de diàleg.

I, en eixe sentit, prendre part en alguna activitat o en algun camp de lo social, sempre va bé, ja que no sols coneixem més persones, sinó que ens n'adonem que n'hi han que, mercé a eixa obertura a viure en societat i a la seua disposició a sentir-se'n membres (com també ho sentim nosaltres i més persones), ara viuen millor que abans, gestionen millor les emocions i, per tant, són més oberts a lo expressiu, a la comunicació entre persones, a manifestar lo que hi ha dins i, a més, a fer-ho abraçant, fins i tot, formes pacífiques (que no de desinterés), com ara, la que va permetre que desaparegués l'apartheid.

I és que, quan ja no es va amb la intenció de matar al director, la banda receptiva, d'expressió de l'amabilitat, de la confiança en l'altre, de l'art, de l'escriptura, de la creativitat, del lleure, etc. flueix amb bondat i amb harmonia, de manera suau (que no passiva), fent lo que creativament ens empeny més i, així, sentim que hi han molts moments del dia en què la joia d'estar presents i de confiar en nosaltres i en les nostres capacitats (però també en més persones i en les seues), fa que ens llancem a abraçar idees, persones, formes d'expressió, maneres d'actuar, etc. que abans no acceptàvem, que no ens interessaven tant o que havíem arraconat i, igualment, soltar-ne les que ja no van en la nostra línia actual. I tot, amb suavitat i amb el cap ple d'esperança i de fe solidària. En el meu cas, com a mínim, soltant la vena literària amb un model d'escriure i obert a incorporar elements que s'hi ajusten a la forma d'expressió i arraconant-ne les altres.

I estic esperançat de saber que hi han més persones que, com jo en la literatura i en el pensament, també cultiven, per mitjà de la solidaritat i de la creativitat, per a que visquem un món més pacífic, més humà i en què l'expressió tranquil·la i amb sensibilitat, però lliure d'incitació a la violència o d'indiferència cap a les persones que demanen ajuda, estiga present.