Els avanços científics del segle XXI

La qüestió dels avanços científics del segle XXI, del present, a partir de recerques com les que han tingut lloc sobre l'altruisme (2010, a Alemanya, amb menors de 24 mesos) o de l'any passat i actuals, en camps com el de l'Alzheimer o l'epilèpsia, ens presenten dades esperançadores, però, sobretot, un optimisme que naix, com la presentació final de lo descobert, fruit de la paciència, una cosa sovint molt relacionada amb les dones (per allò dels mesos en què el futur xiquet està dins de la mare, abans de venir al món) i de la ciència, com ho manifesta la frase "La paciència és la mare de la ciència", frase que em feu intuir el 31 de novembre de l'any passat que la ciència "'és' femenina", com  vaig escriure en un diari personal. No obstant això, no ens endinsarem en el tema de la participació de les dones en la història de la ciència, camp en què estan florint moltes dades de recerques actuals i amb un esperit obert a que l'article prenga un caràcter científic i amb adjectius esperançadors.

En el camp dels avenços direm que el contacte per Facebook amb persones vinculades al món de l'epilèpsia i d'altres poblacions i, fins i tot, països diferents, permet una tranquil·litat i una confiança en les capacitats del personal mèdic socialment implicat en eixe sentit i amb comprensió, com també una major obertura al món de la ciència i, de pas, a la societat, com ara, per mitjà d'una web com esta i per altres canals de comunicació que no podríem emprar abans, per exemple, fa menys de quinze anys, quan una de les poques associacions mundials, l'Epilepsy Foundation of America (dels Estats Units), aleshores, potser considerada per més d'una entitat com la més important del món, oferia informació bilingüe (en anglés i en castellà) que ara podem veure en post de Facebook penjat en castellà , com em va ocórrer fa pocs dies.

Però, a més, la unió entre ciència, tecnologia i les relacions internàutiques, a més de ser una passa avant, és una cosa, fins i tot, bella, com eixe dia que poguí veure la cara de Rocío Mateos, de l'associació Amigos del Epiléptico de Badalona (AAEB), de la qual vaig formar part anys arrere i amb optimisme, quan encara no n'hi havia cap en el País Valencià, ni cap federació a nivell estatal.

Fa uns dos mesos, sobre això, escrivia: "Hui m'he alegrat de veure la cara de Rocío Mateos, d'AAEB. Una amistat més. Ha acceptat la meua sol·licitud d'amistat i li he escrit unes línies.

(...) Aprendre sobre ciència i investigació i fer relacions humanes a partir de la comunicació i escriure o, per exemple, aprendre (o millorar i tot) una llengua, no sols considere vies positives sinó que m'ajuden a estar obert a una formació integral, a la totalitat i, a més, a estar més tranquil".

Passe per un moment esperançador, també, com més persones, respecte a les publicacions científiques, com ara, la revista "Investigación y Ciencia", la qual, en el número 483 (desembre del 2016), treia un article molt interessant sobre el cervell i, en la versió en castellà, l'iniciava amb unes línies que, per a qualsevol persona que vullga aprendre'n més, ja són un pont de plata, a través d'un vocabulari accessible a bona part de la població amb cultura mitjana i oberta a aprendre-hi més. Diu així: "El sistema nervioso humano es una suerte de tapiz, tejido con un entramado de hilos. Esos hilos o axones...". I continua. Un altre signe d'optimisme: que el científic faça més fàcil l'entesa del vocabulari per a una part important del gran públic.

Fins i tot, a més de fruir-lo, entre d'altres, perquè em vaig adonar de l'interés que tenia l'home que el signava i de com el contacte amb persones d'altres països li permeté progressar en la recerca per mitjà de la confiança en els possibles ajudants (i quan ja formaven part de l'equip), ens podem fer una idea de lo interessant que resulta, per a un investigador, com per a més d'una persona, portar un diari on plasmar els apunts, així com un artista ho fa per altres mitjans més comuns en el món de l'art.

Però ahí no acabava tot. L'1 de desembre vaig escriure: "Hui he donat en el clau de què era (i és) lo que em movia a viure: la biologia (en el camp de les ciències), l'aprenentatge d'una llengua estrangera (anglés), la comunicació amb persones de països llatinoamericans o que coneixen el castellà (com a segona llengua de pont i tot) i l'ús del valencià a nivell íntim (anotacions personals) i en la vida personal i per Internet i tot.

(...) Ha sigut per serendipitat, mentres llegia un article sobre el zika, en Investigación y Ciencia (no. 483, desembre 2016, p.29). Unes hores arrere havia sentit en la tele 'serendipia', en un anunci en castellà". I tot, a més, mentres ma mare em feia un massatge...

I és que, en el fons, es pot unir la part científica a l'expressiva, de la mateixa manera que més d'un investigador, siga del món de la medicina o de la biologia, siga d'altres camps, ho fa per escrit, així com en la nostra xarxa social poden haver-hi persones diferents en més d'un tret però que siguen de ment oberta i amb esperit de millora, de creixement. Eixa és la classe de xarxa que tinc i que estic ampliant, com més persones, fruit de l'optimisme i amb esperança però fent-la possible a través de la comprensió, cosa que inclou, òbviament, un llenguatge que crea vincles interpersonals.