El sentiment de pertinença a la terra, naturalisme i maternitat a Massarrojos

Tot seguit, en el punt "Les dos Llometes" (pp. 244-245), el capellà de Massarrojos posa uns versos sobre dues llomes amb bona panoràmica de la natura (pins centenaris, garroferes...), com a mirador, com a indret d'esplai, de tranquil·litat, de pau i situat a punt del dinamisme del camp valencià i de la ciutat de València. Igualment, plasma una simpatia pel naturalisme i, per consegüent, el sentiment de pertinença a la terra. Amb lleugers retocs, diu així:

"LES DOS LLOMETES

(Massarrojos) Popular

Dedicada a D. Domingo Doménech Ibáñez, pvre. (1947)

En el per amunt del Poble,

quasi no aplegen a ser,

per sa altura, ni llometes,

lo que Llometes diem.

D'allí dalt, se veu tot l'horta,

tota eixa Vega esplendent

com una verda esmeralda[1]

que, entorn València, s'estén".

Aquests versos podrien enllaçar amb la concepció de la natura en les cultures matriarcalistes, pel paper de l'extensió d'aquesta terra baixa (l'horta) i per la identificació amb una maragda (és a dir, amb un metall preciós).

En acabant, tracta sobre el paper confortant que fan alguns arbres de la zona, tradicionals en el secà valencià, com ara, les garroferes:

"En l'estiu, les garroferes

donen allí sombra[2] arreu;

bé ho sap açò don Domingo;

baix ses rames, allí pren

les siestes[3], sens més abrigo[4]

ni capçal que un cudolet;

i, en defensa dels insectes,

en la cara, un mocadoret".

En aplegar l'hivern, els arbres i la terra tornen a fer un paper important, àdhuc, per a reviscolar l'ànima:

"Ben arrecerats dels aires

i, de l'hivern, les fredors,

les Llometes tenen puestos[5]

que ens ressusciten a un mort".

No debades, per mitjà de les herbes medicinals, fan paper als habitants de la contornada, per exemple, als qui estan alifacats (clot-i-piu; en altres fonts, "cloc-i-piu"):

"D'açò, el Pare Cipriano

podia donar raó,

com dels perfums dels tomellos

i del romer sa flairor.

Creix el té, herba d'olives,

palito d'or i romer,

setge, olivarda, espígol,

saullâ i timonet;

per això, en Massarrojos,

quan u està 'clot i piu',

se'n puja a les dos Llometes

i, al davallar, ja està viu".

També captem ocells que passen per eixos indrets i que hi donen vida:

"Allí els pardalets no es cansen

de refilar junt al niu.

Els verderols, caderneres,

gafarrons i tot estius,

paixarells[6] i cogullades,

gavatxets i tortolins

fan el concert més alegre,

més bonic i tan festiu...

que el sentir-lo és una glòria,

tant en l'hivern com l'estiu

i em sembla, dins la memòria,

un fantàstic paradís.

Pels pins de les Llometes,

pel cel i per la llum,

pel sol i per les vistes,

per les herbes i perfums...,

pels pardalets que canten

de la rama al caramull,

pels dolents que allí ens troben

i recobren la salut...,

val la pena que jo cante,

amb sentir de gratitud,

a les Llometes del Poble,

del poble que jo he naixcut".

Finalment, el poeta addueix una dedicatòria a l'amic per a qui ha plasmat la composició i, de pas, podem pensar que aprofita el malnom (Conill, "els Conills") i que l'afig pròxim al paper maternal de la dona: les conilles preparen la casa (el cau) per als fills (els conills). Diu així:

"I perquè, en les Dos Llometes,

n'hi han escarvats[7] de conills,

pels caus que, entre les penyes,

fan les conilles p'als fills,

per això, avui[8] vos ofrene,

don Domingo, mon amic,

estos versos, que els dedique,

a tu i a tots els Conills" .

[1] Castellanisme en lloc de "maragda".

[2] Castellanisme en lloc de la forma "ombra".

[3] Castellanisme que es pot substituir pel mot genuí "sestes".

[4] Castellanisme, en lloc del mot "abric".

[5] En llengua catalana, "llocs".

[6] El DCVB envia a "passerell" i, en aquesta segona entrada, indica que "paixarell" és una forma antiga d'escriure aquest mot, relatiu a un ocell.

[7] Amb la paraula "escarvats" (procedent del verb castellà "escarvar") fa referència a "furgues" que han fet els conills.

[8] En l'original, "vui".