Dones que eduquen, que porten la iniciativa i que salven en Massarrojos

Continuant amb el tema de la pedagogia matriarcal, en el llibre "Estampas de Masarrochos", del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, està ben plasmada en el poema "Buscant nius" (pp. 228-230). Amb lleugers retocs, diu així:

"BUSCANT NIUS

Diàleg entre Tofolet i Pebrereta

                    Dedicat als xiquets, amb súplica, perquè

                   respecten els arbres del camí del Cementeri.

Tofolet: -Tu, ¿vols vindre a buscar nius?

Pebrereta: -Jo me'n vaig a la Llometa.

Tofolet: -Vine; acosta't cap a mi;

               vine, escolta, Pebrereta.

Pebrereta: -¿Què vols dir-me, Tofolet?

Tofolet: -Entre el ramatge dels pins,

               refila la cadernera.

               N'hi ha un niu allí amagadet,

               tressat en brins d'herba seca.

              Tres ouets tenia ahir,

              picadets per la mareta.

             Però, hui, ¡ai, Sant Andreu!...,

             són pollets de cadernera.

Pebrereta: -Ai!: no em temptes, Tofolet;

                   ¡no temptes a Pebrereta!

Tofolet: -Per què? No sigues tontet;

              ¡anem·s-en a la Llometa!

Pebrereta: -Escolta'm ara un poquet.

                   Atén: ¡jo sóc Pebrereta!

Tofolet: -¡Si això ja ho sap Tofolet!

             ¡Ma quin altra eixida, eixa!...

Pebrereta: -No t'enfades, amiguet;

                  escolta'm una miqueta.

                 ¿Vols veure tu un niu preciós?

Tofolet: -Puix clar que sí! Repalleta!!

             ¿És u que diu Vicentet,

             n'hi ha en una morera?

            ¡Puix no tenen mal turment

            les que n'hi ha en la carretera!

           ¡No els faltava més que el niu!

          ¡Ausades que porten pedra!...

Pebrereta: -¿I no n'hi ha qui les cuide,

                   en lliurar-les d'eixa pena?

Tofolet: -Des de que no està en lo poble

              el que tingué tal idea,

             els xiquets, de les moreres,

             fan xixines i ginebra.

Pebrereta: -¡Ai, si el pare Cipriano

                  un poc d'açò se'n sabera...,

                  per fer hermosa alameda[1]!...

Tofolet: -Els xiquets són els culpables

              de l'estrossa tan tremenda

             que tots els anys fem dels arbres

             del camí al Mas de Noguera.

Pebrereta: -Diu el mestre Don Daniel

                  que això és senyal de burrera;

                  els xiquets ben educats

                  respecten tota arboleda.

Tofolet: -Però, ¿a on se n'hem anat

              parlant, parlant, Pebrereta?

             Dis-me algo d'aquell niu.

            ¿És també de cadernera?

Pebrereta: -No, amic, no; és de xiquets;

                  els cobeja una mareta

                  baix son mant d'or i argent,

                 a on son cor d'amor colpeja.

                El trobà el Senyor Rector

                p'als Aspirants.

Tofolet: -Bona idea!

Pebrereta: -I té com cent pardalets.

Tofolet: -Xe! ¡Això és massa, repalleta!

              ¿Com van a cabre en lo niu

              tants xiquets, tu, Pebrereta?

             ¿Com s'apanyen p'a menjar

             tots, soles d'una mareta?

Pebrereta: -¡Verge dels Desemparats!

                   ¡Tofolet: tu estàs babieca[2]!...

                  Entra tu en els Aspirants;

                 allí, sempre tenim festa.

                 Perquè la mare del cel

                té, com brescam, sa boqueta,

                per dir-nos unes paraules...

               com la mel a l'orelleta.

Tofolet: -¡Puix jo vullc ser Aspirant

              d'eixa mare tan excelsa!

             Dis-me, dis-me, ¿com li diuen?

Pebrereta: -ACCIÓ CATÒLICA es diu

                   el nom d'eixa mare bella.

                  Els xiquets som aquell niu

                 emparat per la Mareta,

                la Mare dels valencians,

                la que està geperudeta

               de tant buscar els xiquets

               que van per la mala senda.

Tofolet: -¡Jo vullc entrar d'Aspirant!

              ¡Jo vullc tindre eixa Mareta!

Pebrereta: -Tofolet: dóna'm la mà.

                  ¡VIXCA LA GEPERUDETA!

Tofolet: -¡Vixquen tots els Aspirants

              i Massarrojos en peça!".

Com podem veure, en els primers versos, els xiquets fan molta vida pel carrer i en plena natura. A més, el nen (Tofolet) és qui tempta la xiqueta (Pebrereta) i ella és qui porta la iniciativa (i prioritza escoltar), fins al punt que fa de mare.

Més avant, copsem el tema de l'educació d'acord amb l'estil del mestre i del capellà, sobretot, de l'instructor escolar (Don Daniel).

Tot seguit, Tofolet demana que la xiqueta (Pebrereta) el reporte i ella ho fa: li explica el simbolisme del niu (la casa de la mare, una mare acollidora i receptiva als fills i als xiquets). Llavors, és quan apareix l'arquetip de la Mare de tots, potser, la Mare Terra i la Mare maternal.

Després, eixa mareta enllaça amb Nostra Senyora dels Desemparats, anys a venir, declarada patrona dels valencians, qui, simbòlicament, fa d'educadora dels fills de la terra.

En els darrers versos, la dona (la xiqueta) torna a portar la iniciativa i el xiquet li dóna la mà: podríem dir que ella el salva.

I, finalment, captem el sentiment de pertinença a la terra: el nom de la vila, o siga, Massarrojos.

[1] Castellanisme en lloc del mot genuí "albereda".

[2] Castellanisme per "badoc", "bajoca", "babau"...