Dirigint i posant en marxa la creativitat amb saviesa

Que el director d'orquestra és qui porta la batuta i que moure els braços ara cap ací, ara cap allà és molt important i que un moviment ràpid, viu i jove, li permet donar vida a l'equip i, també, connectar millor amb el cor i amb el públic, és lo que he aprés, al principi, quan veia un vídeo amb un director jove, de 25 anys, si fa no fa, i àgil en els reflexos.

Este director no s'escuda en un "¡Ah!, ¡és que jo sóc d'esquerres i o estàs amb mi o en contra: els dos no podem!". No, amics, no... Este home, gira la mirada i mou els braços en tots els sentits d'on està el grup. Si no, ¿què hi veuríem en el seu conjunt, en la unió entre el "jo"  (qui porta la batuta, el cap) i el "nosaltres" (els altres, els sentiments)?

Volant un catxirulo ens movem en tots els sentits, fins i tot quan el vent està en el seu punt idoni, eixe que, com llegia una vegada, en el 2005, en un llibre sobre com portar en harmonia una relació matrimonial sense permetre que u del dos membres tractàs d'anul·lar a l'altre, posava: "Como decía mi abuela, lo más difícil en esta vida es el equilibrio". ¿De veres? ¿Difícil o una oportunitat per a saber conviure deixant espai i temps per al joc (el vent a favor) i la direcció dels sentiments (els moments i els punts en què es troba l'estel mentres el volem o quan, a més, s'inclina cap a u dels dos costats o vola en funció de la llargària del fil)? Jo diria que no és tan difícil, almenys, per a mi i per a més persones.

Passa que, com em comentava un dia Pere Riutort, després d'haver-se format el govern valencià actual, sobre una dona d'una coalició d'esquerres que n'ocupava el segon càrrec en orde vertical: "¡Ah!... ¡Ara ja no valen les crítiques, que ara estan en el poder!...". O el comentari d'un amic meu i psicòleg: "Ara, els polítics que tenim són uns adolescents". No, no,... Quan voles un catxirulo tens un esperit obert a abraçar lo millor de cada persona i a acostar-te cap a ells posant en marxa la creativitat i si, a més, t'obrin la porta de sa casa, doncs, cavallers,... ací u entra i procura gaudir el moment com si fos l'instant en què sembla un passatge idíl·lic, eixe moment en què la vida rutla cap a davant i estem més contents que unes pasqües, així com jo ho faig en la casa pairal i ells en la meua més d'un dia. 

I el fil que ens uneix és el saber ser (que no el saber estar) una persona oberta a abraçar i a buscar a l'altre, a jugar, a treballar per a que se senta com si fos en sa casa, com si tinguéssem davant a l'amic més estimat del moment o a la dona idònia amb qui ens agradaria raonar en eixe instant... ¡perquè vivim el present sense ancorar-nos en l'ham del passat nefast ni en la por al futur!

I, crec que, per això, anem avant amb confiança i alegria, amb la convicció que el demà serà millor i que estem fent lo que millor va amb nosaltres, que vivim amb espontaneïtat i lliure de baralles i sense estar pendent que tot isca mil·limètricament com ens agradaria i, si no, la vida, parlant en plata, és una merda.

Doncs no,... Si hi ha un temps en què gaudim veient com vola el catxirulo, li dones fil com si cantasses joiós amb un nen o li concedisses més llibertat al teu fill o un marge més de confiança a l'alumne o a qui siga. També hi ha temps per a altres coses. Senyors, el dia de Pasqua és un dia tan formós com la vida i admet moltes activitats i trobades interessants: amb els familiars, amb els amics, amb els dos xiquets que et pregunten (i el fet és real) si és fàcil volar-ne u, el temps per reparar eixe xicotet punt on s'ha trencat una miqueta el plàstic i que, nosaltres, com si fos la ferideta d'un xiquet, la guarim amb paciència i amor. Però també per a jugar a altres activitats, per a llegir, per a contemplar el paisatge o un quadre on veus que el matrimoni ha durant vint-i-cinc anys, etc.

Parlant de matrimonis i de parelles: fa pocs dies em contava ma mare que el rector de la parròquia on van a missa i a altres actes, havia dit, davant de l'assemblea, que a hi havien pocs matrimonis d'araque arribassen a durar els ¡60 anys! d'una parella que hi era... Més d'una vegada pense que, els meus pares, amb tots els seus punts forts i els seus punts febles i amb els moments de major felicitat i els pitjors (com li comentava fa menys de vint-i-quatre hores a un amic), han sabut estar a les bones i a les males i, com durant tot lo que envolta al vol d'un catxirulo, tenir allò que diem "Més paciència que un burro".

I és que la creativitat no és una cosa que u se la pensa i en un tres i no res va avant: la creativitat es fa, és llançar-se avant, eixir-se'n (alguna volta) de lo políticament correcte, de llançar fora eixes persones que, com em deia fa poc un amic, Miguel, respecte a una dona que tractava d'amargar-li l'existència, dir-los, amb la tranquil·litat i amb la seguretat (braç dret) i suavitat (braç esquerre) del director: "Oye, mira, ya soy lo suficientemente mayorcito como para que me vengas aquí diciendo si fracasaré o no. Por favor, no te metas en mi vida. Yo voy a por lo que quiero sacarme ahora". La veu de Miguel unia això: una mà dreta dins d'un guant suau i agradable com els que jo porte d'hivern.

Per tant, amb la saviesa de les experiències (dret, home, assertivitat, llibertat), ¡que no necessàriament del fet de ser una persona gran!,... el director (el centre) pot portar una vida amb creativitat i suavitat (esquerra, dona, solidaritat, cooperació), de la mateixa manera que un bon mestre pot conjugar un orgull sa (saber molt) amb una humilitat sana (obrir-se a saber) a través de la confiança i d'una direcció que s'ajusta a lo que li va bé a la creativitat... ¡des de cada u! Així, majoritàriament la motiva la meditació (podríem incloure situacions semblants) com a primer estímul (proves fetes en Mèxic D.F.) en tres de cada quatre casos, segons una obra feta per Mauro Rodríguez Estrada, Manual de creatividad. Los procesos psíquicos y el desarrollo.

I, de veres, m'és fàcil portar les regnes.

I mai no ho hagués escrit com ara.

¡Ah!, ¡i ser i estar present junt amb els meus pares! ¡I viure en comunitat i creativament!