Directors valents i comprensius

Fa uns minuts estava buscant el nom de diferents directors d'orquestra i, en acabant, després de veure'n l'estil d'u, he passat a escoltar una de les cançons juvenils que encara m'agraden i que, a més, m'encoratgen a deixar un espai en la meua vida per a més persones: la cristiana Un nuevo sitio disponed.

A hores d'ara m'inspira disposar un espai a eixe amic valent i comprensiu que vola el catxirulo amb la mateixa intel·ligència, destresa, habilitat i comprensió, sensibilitat ben canalitzada i harmonia en les relacions interpersonals, a eixe company que va més enllà de donar órdens a la resta del cos musical, símbol del grup.

Estic parlant d'amic en el sentit global, no sols pensant en u encara viu. És eixe director que acull idees noves que aporten esperit comprensiu, un home que no tira mai la toalla com fan en el boxeig quan u diu prou, perquè si alguna vegada la llança... és a la llavadora o, a una mala, al fem, però mai, mai, mai en la vida.

I ho fa perquè la vida és prou bonica, oberta, tot un camp on colgar les llavors i on veure, a poc a poc, com creixen els fruits del projecte inicial com per a deixar estar una iniciativa creativa, generadora d'harmonia i d'amistats noves i millor comunicades que abans i, al mateix temps, amb sensibilitat.

Afegiré que, ara sí, passant a un director present, real, estic pensant, en un home, cristià, que un dia decidí venir a ma casa i sabent que jo, aleshores no creient però molt amic seu, el rebria. I així fou. M'havia promés amb paraules d'amics (sense necessitat de juraments) que ho faria quan tingués un temps, als pocs dies de començar a viure jo en ma casa. I ho feu. Li semblà molt interessant i m'aportà idees noves, a més de les que ja m'havia dit fins a eixe dia.

Doncs bé, una de les idees que un dia li comentí, i que ara torne a traure (però ja interioritzada, assimilada com una situació nova i no com quan li la vaig dir, en el 2011), era la resposta a una frase que figurava en un llibre d'Stephen R. Covey sobre les persones i l'efectivitat: "Además de ser comprensivo, hay que ser valiente". Li vaig dir que eixa era la definició que l'autor donava a lo que ara, en psicologia, es diu maduresa. I l'amic soltà un "Sí" clar, decidit.

Comprensió, valentia (però la que no passa per veure qui pixa més), i gaudi del moment i de xicotets detalls de la vida, però també deixant-ne estar els innecessaris, per exemple, les persones tòxiques.

Són eixes persones de la nostra llista de coneguts a qui val la pena despatxar (com a amics) de les nostres relacions humanes, no siga cas que s'ho creguen i intenten amargar-nos l'existència o mentir-nos més que abans i portant el comandament del nostre catxirulo. Això sí, continuant oberts a escoltar-les amb empatia, és a dir, sense intenció de faltar-los al respecte o de procurar desprestigiar-los immediatament, això és, tenir la ment oberta a totes les persones. Perquè una cosa és estar receptius i, ben diferent,... fer amistat, ¿veritat que sí?

En eixa línia, els meus amics i les persones que m'acullen amablement en sa casa, (alguns ja ho han fet físicament i tot) saben que els done molta llibertat (però no tota), com fan els meus amics amb els seus. Són amistats que, com jo sol dir moltes vegades, "no es fan amb una bossa de diners davant", cosa que no exclou, per exemple, la possibilitat de fer-hi una donació a una persona o a una entitat de confiança.

Igualment cada director té el seu estil de vida, detalls que el fan diferent, com cada persona respecte a les altres. Però, a pesar d'això, n'hi han tres que crec que porten les persones obertes i comprensives: a) comprensió, b) coratge i c) sensibilitat ben canalitzada. La creativitat inclou l'audàcia, el gosar tenir criteri propi en un món tan mediatitzat... i, per tant, també obert a la possibilitat d'aprendre a tenir-ne. Podem aprofitar Internet i més mitjans de comunicació, junt amb la participació humana i les relacions interpersonals o la formació autodidacta, amb eixa finalitat.

També escriuré que dirigint el catxirulo em sent feliç durant molt de temps, sent que manege la situació amb molta habilitat, que tinc molta capacitat per a trobar alternatives quan el vent no està precisament col·laborador o la meterorologia no juga a favor.

Ara bé, són moltes, però moltes les possibilitats de viure feliços, amb una sensibilitat ben dirigida, en la línia d'un bon autocontrol, cosa que, com ja em deia Pere Riutort en juny del 2014, "és molt important". I el neuro, un tio agosarat i molt humà, en la tardor d'eixe any, em comentava: "A mí me gusta. Es muy bonita la empatía".

Per tant, amics, quan veurem un director, una persona, una de les primeres coses que podem fer per a saber com respon és fer-li preguntes complexes, que ens puguen descobrir el grau de tolerància que té a les altres persones.

Però no tolerància en el sentit de suportar tot, sinó d'acceptar que el proïsme puga gaudir d'un gran espai de llibertat, de conduir la seua vida sense que ells inquiresquen condicionar-lo. Per exemple, 1) si li agrada treballar en equip i com n'organitzaria u, 2 ) quin model de relació interpersonal prefereix (ens permetrà saber, de pas, si la seua visió de la sexualitat és interdependent o no) i, ¿per què no?, 3) si li agradaria ser el capità d'un equip de futbol o el director d'una empresa o d'un projecte i com ho organitzaria i dirigiria... I que ens ho escriga a mà, així, de rebot, trobaríem moltes coses que de paraula, possiblement, no ens manifestaria. Ara bé, com que, en molts casos, he manifestat el meu punt de vista en estos punts, no tornaré a fer-ho, per a no allargar este escrit.

Són tres preguntes que m'han eixit espontàniament, les tres primeres que, en cas de tenir davant a un alumne o a una persona i que, si jo fos l'entrevistador, un psicòleg, un periodista o un investigador, li faria. Al cap i a la fi, eixa persona és com el nostre cercle d'amics: no es fa en un tres i no res, sinó fruit de la coneixença entre les dos bandes. Per això, els meus amics tenen amistats sanes, vull dir, de persones que atorguen un nivell alt de llibertat als seus fills, als seus nebots, als seus amics: tenen una sensibilitat prou bona (no estar damunt d'u, com em deia un dia un amic i històric alumne de valencià, Antonio) i tenen esperit. Però, ¡a espai!, comprensives amb les altres, amb l'entorn.

Una altra cosa, és que siguen directors en uns punts determinants, lo que no exclou que no siguen les dos coses: podem tenir-ne que en siguen per a actuar en grup, sense ser-ne el cap, però sí amb molta obertura a lo diferent, als altres, a reconéixer quan han fet pala i a estar a les bones i a les males, a tirar-nos una mà en moments puntuals, a saber estar present amb persones molt diferents. I això, al meu coneixement, també és tenir el cap ben moblat. A més, són d'eixes persones que vas en el seu cotxe, el porten elles i ens tenen per amics, no per passatgers de segona categoria: ells també poden ser bons directors, de la seua orquestra, de la seua vida i, al mateix temps, ser incloïdors, així com ho són els caps del vehicle.

Acabarem dient que són persones que, una vegada veuen com volem el catxirulo i, quan trien volar-ne el seu i nosaltres preferim fer una altra cosa en el camp creatiu (però sempre com a directors de la nostra vida), ens conviden a veure'l. I ho fan, simplement, perquè tenen molta amistat amb nosaltres i ens estimen com som, sense necessitat que els ensenyem el NIF, la declaració de la renda de l'any passat, que formem part del partit o del club que més els agrada, per exemple, o que siguem hòmens o dones. No: ens tenen per persones i ens hi tracten. I punt.

I és que l'amistat és una mescla d'accessibilitat emocional, de bravor i de gust per la vida i per la bellesa de la vida, pel fet de viure el present amb alé, amb joia i amb optimisme i dirigint la nostra vida amb fortalesa i amb una sensibilitat ben conduïda.