Confiar també en altres persones

Mentres escric estes línies, hi ha un llanterner fent part de la seua faena i, després de dir-li algunes coses, lo primer que m'ha vingut al pensament ha sigut el títol que ací encapçala l'escrit.

Començaré dient que podem arribar a ser persones amb gran capacitat per a viure com solem dir independents, és a dir, sense tenir sempre al costat al pare, a la mare, al tutor legal, etc., qui ens done la maneta per a que fem el camí que ell ens dicte. Això és positiu, per a mi i per a més persones, i no exclou la possibilitat ni, fins i tot, el fet, de comunicar-nos obertament amb el cor, obrant amb bona fe i confiant en el proïsme però no amb la intenció que actue com ens agradaria...

I també considerem bo, saludable, tenir fe en persones que, en un passatge de la nostra vida (o en més), poden fer part de la faena que, sense elles, ens costaria més o ens resultaria, fins i tot, semblant a una muntanya, com ara, un llanterner en un cas que domina molt més que nosaltres.

Per això crec que les persones tenim una part positiva que val la pena descobrir, ser-ne conscients, acollir-la i, igualment, compartir-la. Així sabrem, sobretot en moments difícils, per on entrar per a fer possible que, en lloc de tractar que el catxirulo vaja per terra i fer que s'empine al preu que siga, ens hi acostem amb tendror, esperançats perquè sabem que, tard o d'hora, tornarà a bufar un vent agradable i que, així, assaborirem més el fet de ser persones amb capacitats (i de desenvolupar-les) per a confiar més vegades que temps arrere i, sobretot, començar per les persones que s'adrecen o s'acosten a nosaltres com si fóssem amics de tota la vida i per lo que sentim que fa que la nostra vida tinga sentit i estiga plena de joia en molts moments del dia. 

Al cap i a la fi eixes persones, de primer, són amb qui ens podrem sentir més joiosos, amb més fe i gaudint més de xicotets detalls de la vida i també de les fites que puntualment assolirem, així com un mestre amb sensibilitat per l'alumne mai no tractaria que l'estudiant tingués ja un domini elevat de la matèria el primer dia, comparable al de persones més avançades en coneixements, ni que paladejàs lo que realment va amb la seua manera de ser. 

En eixe sentit hui he tingut una experiència bella, en què el passat es considerava passat i com un acte de germanor, tan positiva com en altres instants i amb persones de ment oberta i que procuren que la vida estiga plena de xicotetes accions, de gaudi, d'obertura a la societat i de comprensió entre les persones. ¿El motiu? Que ens hi tractem amb molta confiança, amb bon cor, amb una actitud receptiva a persones i idees noves i amb esperit jovenívol i que somriuen a la vida amb suavitat i tot,... bé en vespres de Nadal, bé quan ens comunicarem en altres dies de l'any.

I això no deixa de ser alegre i esperançador, a més d'un signe de germanor i que ens tranquil·litza i, al mateix temps, fa sentir-nos optimistes i amb els braços oberts a altres persones i a experiències noves, sobretot, a aquelles que faciliten que ens sentim més creatius, que delectem més instants del present i que visquem més temps acompanyats de bonesa i de fe en el demà.

Acabaré dient que, durant una conversa amb Pere Riutort, he tornat a traure espontàniament no sols lo que va amb mi, l'escriptura, sinó a fruir el fet que hi han persones qui, amb més de huitanta anys, encara tenen un projecte que ve de lluny i que, sense buscar la fama ni estar pendents de si eixirà com els agradaria sinó de fer-lo amb interés i d'estar contents, estan de gust d'estar vius i, lo més important, optimistes, plens d'alé i com si cantassen a la vida en més d'un apartat del dia. Li he dit, com en altres ocasions, que en Las Provincias aparegué anys arrere el cas d'una dona de Geòrgia amb 124 anys, com a mínim, junt amb imàtgens de documentació, i que ens podem ficar en el cap que la vida pot passar dels cent i tot...

I és que la vida és única, només vivim una vegada i, de veres, crec que val la pena gaudir-la i, amb paciència i una canya (també aplicable al vol d'un catxirulo i al desenvolupament de la nostra creativitat i més coses) i amb esperit jove (com també ocorre durant el vol d'una milotxa, quan actues amb valentia i quan vola amb facilitat perquè rutlen bé les coses i portem el comandament amb afecte), portar avant els nostres projectes i a un ritme que s'ajunte a la nostra manera de ser, la qual, com vaig descobrir l'any passat en el llibre "Los sueños de la vida" (Anselm Grün, ed. Desclée De Brouwer, 2012), podem trobar reflectida a partir del nostre joc preferit.

Així el futur es veu més senzill, com també cada passatge del dia, i avancem amb confiança i alegria com qui sap per on va el camí per a viure amb lo que ara diem autenticitat, això és, en relació amb la nostra forma de ser natural, naturalitat que, atenent a la naturalesa i a l'evolució de l'ésser humà al llarg dels temps, també inclou el desenrotllament creatiu.