Comprenent millor als altres

Així com quan eixim al camp, per exemple, a una zona fresqueta, plena de natura i on la música dels animalets i l'aigua, unida a la del vent, ens suavitza molt les coses i sembla que sentim llengües distintes però que acaben fent una música de conjunt, de la mateixa manera que molts instruments durant un concert, i ens sentim de gust i tranquil·lets, crec que també ocorre quan passem a comprendre millor als altres.

Ens pot semblar una cosa similar a quan aprenem una frase d'una llengua a mitjan conversa i, n'interpretem el significat. Aleshores, no sols entenem què vol dir en la llengua que solem emprar, sinó que, a més, ens obrim pas cap a una vivència d'afectivitat amb l'altre, manifestem la temprança i una posició sentimental favorable a la comunicació humana i la millora de les relacions humanes.

¿Passaria lo mateix si cadascú anàs a la seua i només tractàs d'imposar, maquiavèl·licament, el seu punt de vista? La història ens diu que no. Si no, podem veure què passà, fa pocs anys, quan el primer ministre d'Irlanda preferí anar a Gran Bretanya a raonar amb la reina Elisabet II. El primer ministre és un home interessat per la cultura (de fet, va a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo a aprendre castellà), però també està obert a lo internacional i sembla cordial i de ment oberta.

En Espanya passa una cosa semblant amb el tema d'ETA, el de Catalunya i en altres, però també pot ocórrer en la nostra família, en el barri on vivim, a nivell parroquial, en una associació, un partit, un col·lectiu d'amics, etc. En eixe instant, com deia un amic meu i psicòleg vespres del Nadal del 2013 a un home amb fills: "Ahora, lo que vale es salir adelante".

Les coses es poden dir a bones i fer-les amb il·lusió, esperançats, afectivament i de manera racional, amb dos dits de coneixement, per a que les emocions no se'n vagen de mare, ni estiguen silenciades per la por al què diran, ni subjectes a lo que podria acabar amb la creativitat o fer-la de baixa intensitat.

Però crear... amb amabilitat i valentia, fent les coses de bon cor, manualment i actitudinalment.

Passarà el temps i diran que som persones singulars o ens concediran un premi en recompensa a l'esforç fet amb perseverança (que no el patiment), a l'interés per lo que fem. Però, com quan m'atorgaren el premi d'investigació en Manises, serà només un moment que, a vegades, alguns aprofiten per a dir-te la veritat, altres per a animar-te a continuar estudiant i aprofundint més sobre això, n'hi ha que et diran que estàs fet un historiador. Però, en el fons, crec que lo important és viure amb optimisme, amb ganes de viure, oberts a l'emoció i a la raó, a dones i hòmens de bon cor i valents. Al meu coneixement, són els més complets i, encara així, els veurem oberts a millorar en comprensió i, àdhuc, en camps considerats, històricament, masculins.

Això sí: sense que bondat no signifique submissió, ni la valentia es traduesca en agressivitat, ja que, en el fons, són mots amb significats diferents. Com els arbres, les rames del saber (de la mateixa manera que les persones), estan per a moure's i donar vida, fins i tot, a vents i treballs d'estudis renovadors, optimistes, benintencionats, portadors de frescor juvenil i sapiència vivencial, històrica.