Claredat mentres millore

Adés he sentit una mena de claredat quan, després d'haver passat per diferents fonts informatives sobre antropologia, música, ensenyament d'anglés a distància o, per exemple, sobre el feminisme del segle XXI, m'ha vingut al pensament la diafanitat de trobar que hi ha un paral·lelisme entre lo que fa pocs dies llegia en el llibre Estudis de llengua (Josep Ruaix i Vinyet, Ed. Claret, 2016), sobre lo que podríem dir les tres formes de fer una llengua (atenent a lo que escriu l'autor), per una altra banda, tres parts del cos i, en tercer lloc, els tres tipus de feminisme de què podríem parlar.

Per l'esquerra estaria el dialogant, el femení. Pel centre, el normatiu, el que va a lo que diuen les lleis i a l'orde, a lo estricte. Recordem el símbol del rei, relacionat amb l'equilibri, la persona que posava orde, l'autocontrol. I, per la dreta, el científic, el masculí, l'investigador que tracta de buscar lo més pròxim a lo que va ocórrer o a lo que podria tenir lloc, l'estudi, la predicció, la hipòtesi. I això es correspondria a tres bandes del cos: el braç esquerre, el cap i el braç dret.

Claror en poc de temps, alhora que millore perquè aclaresc quin és el tipus de lectura que més em fa a l'hora d'aprendre una llengua: el que sembla psicològic, com si fos una espècie de suport psicològic, espenta psicològica, ànim, impuls vital, humor... i perquè manifeste lo que sent i perquè experimente més calor humana, com si estigués en un ambient receptiu, acollidor, agradable, positiu, de persones amb bons sentiments, etc. 

Al cap i a la fi, si hi ha res que ajuda a viure la vida amb joia, crec, que és la suma de les tres parts: la de comptar amb una actitud de recepció a lo nou, a lo diferent, a eixir-se'n dels camins fressats fins ara i, així, a soltar llast (¡mare meua, quin llast em vaig traure ahir de damunt i quin respir sentia, aquest matí, mentres planejava una imatge i una frase que perdonava però no oblidava!). I, amiguets, humor, molt d'humor... que, per a normatives, ja n'hem tingut cent i la mare, sovint innecessàries en bona mida, i massa anys. Lo científic seria lo que tracta de buscar i arribar a lo cert.

Recordem que humor vol dir "líquid", en les seues arrels, i, en eixe sentit, així estic vivint: fluint. Estic fluint. Fins i tot, en un vídeo d'una de les quatre opcions per a aprendre anglés, sense esperar-m'ho, estava un amic... En un número d'una revista en què es parlava molt sobre música popular en català..., apareixia el nom de la web de traduccions que porte, Malandia (https://malandia.cat), com un cas curiós.

¡Home, no pensava jo tirar per eixa línia! Inicialment la cosa pretenia afavorir que moltes persones estrangeres residents en el País Valencià com a turistes, entenguessen millor el valencià i, de pas, estiguessen més integrades culturalment, a través de la cultura musical i de la part lingüística en valencià. I més, tenint present que, en el 2014, un 45% dels turistes que havien visitat la província d'Alacant (segons dades oficials), quan acabava l'any, procedien de Gran Bretanya.

Però, ¡ves per on!, això, a més, m'impulsa a continuar ampliant el meu coneixement de l'anglés. ¡I valencià, també, que ací lo valencià també importa, que no acabe sent una llengua de museu! Un motiu més per a saber anglés i, de pas, fer País, però, sobretot, GAUDIR LA VIDA. ¡I tant!

¡Que m'agrada viure amb molta llibertat i amb esperit dialogant, el mateix que tinc amb ma mare, qui, per cert, preferiria un cartell no agressiu per a reivindicar els drets de les dones, com em deia ahir! I, en això, ella i jo, com més persones, estic segur que signaríem un pacte o una iniciativa a favor dels drets de les dones. Perquè, en el fons, des del diàleg, el donar-se les mans, el fer pactes d'amistat i l'arribada a acords, vivim més dies amb somriures d'orella a orella. I açò, ella, com mon pare i més persones, saben ben bé que m'agrada i, com comparteixen eixe sentiment de calor, de sensibilitat per l'altre, de cooperació, ens donem les mans, ens contem anècdotes gracioses, raonem amb sentiment de família, de comunitat, etc., i, quan ens veiem, ho fem amb un somriure franc, amb una mirada de proximitat, de parlar amb bon cor, d'esperança.

A més, ¿no tenim dues orelles i una boca? Doncs, de primer, escoltar amb bones intencions i, després, parlar. Per això no parle tant, no isc tant a les manifestacions multitudinàries i preferesc plasmar lo que pense a través de l'escrit o raonant, però obertament, mostrant les meues idees i els meus sentiments de manera sincera i amb bon cor, amb una ment molt oberta i receptiva a punts de vista diferents, i amb sentit de l'humor positiu, eixe humor que tant fa millorar la vida, eixa vida que estime i en què cada dia trobe que, com que estic lliure de lligams i de possibles xantatges, lo que més em naix ara, lo que més brolla en mi, és lo que podríem dir femení.

Al cap i a la fi, si ja tinc una casa que em protegeix dels éssers patògens del camp emocional lligat a possibles xantatges econòmics o emocionals, ¿per què no passar a lo femení, a lo comunitari, a l'amabilitat, a lo espiritual, a lo que uneix i acosta a les persones (familiars, amics, veïns, altres persones...), ara que ja em sent part de la societat, però amb un estil de vida tan genuí com el d'una altra persona? ¿No és això, la calentoreta de què, sovint, parlem en térmens familiars i de tendror, lo que ens fa més humans i no tan animals?

Crec, sincerament, que moltes dones estan fent molt més de lo que s'imaginen: una defensa de les persones per damunt de la divisió entre hòmens i dones o si els hòmens no tenen sentiments i les dones sí. Són elles, com molts hòmens, els qui, de manera suau però amigable, fan que actuem receptius a les persones de l'altre gènere, a les transsexuals, a les bisexuals, als homosexuals, als heterosexuals, a les prostitutes, a les treballadores del cos que ho fan per lliure i sense ser forçades per cap persona o grup (fa més de deu anys, un 15% aproximadament, segons dades de Colectivo Hetaira, grup que arribà a exposar en les Corts espanyoles), etc.

Jesús de Natzaret s'acosta a moltes dones, de tota classe: escolta, acull, perdona. Sant Pau (Ga 3,28) parla de la fi de la distinció entre jueu i no jueu, esclau i lliure, home i dona, la qual invita a cooperar i no a destrossar a l'altre, a allargar la mà, a actuar fent el bé, etc. I moltes, moltes, moltes persones, però d'ara i amb carn i ossos, creiem que fent el bé guanyem més que cridant, més que fent revolucions, més que tractant que siguen les dones les qui facen la revolució feminista... i que els hòmens no puguem ficar fava o no ens calga més remei que seguir els seus dictats.

De veres, crec que la cosa millora: estic trobant, durant els darrers mesos, amistats de dones (però també d'hòmens) de bon cor, amables, dialogants, que ens obrin els braços, que perdonen una xicoteta equivocació, que li tiren humor (a la vida), que relativitzen, que donen les mans i que són com eixes mans que passen per una part del cos i el tornen a la seua normalitat, a l'estat anterior a quan començà a cedir i cedir i cedir a lo roín. Això sí: ja no hi ha repetició de les millores jugades, encara que millorem terapèuticament (i el perdó ho fa possible) i, fins i tot, tornem a la naturalitat, a la suavitat del xiquet que no enganya, que somriu i que es mostra com és, sense disfresses de Carnestoltes ni complexos de si és que aquest o és que aquell... i amable i cooperador, com aquell qui diu "¿Val que tu i jo érem amics?" i, tot seguit, rep un "¡Val!, ¡d'acord!".

Així naixen les amistats que més m'agraden, les sinceres. Són vivencials, no amb una bossa de diners entre les dos bandes, com quan som consumidors i paguem. Molts dels amics de Facebook amb qui més intercanvie idees, sentiments, creences, pensaments, humor, etc. (com altres persones) són sincers i m'allarguen la mà i em fan molts favors, per lliure, sense sentir-se ells condicionats, això és, PER AMOR. I, al moment, ens donem la mà.