Avançant amb confiança i esperançats

Hui he començat prou bé el dia, donant entrada a música nova per a mi, per la llengua en què l'oïa, en valencià, i perquè, malgrat que una cançó ja em sonava, Caldrà dir que sí, no deixe de pensar i d'actuar mirant avant i esperançat.

Ja no em sedueixen els cants de serps professionals, els missatges de whatsapp políticament correctes de cap cavall buenrollista que rep mentres escric la meua valoració d'un vídeo sobre la hipocresia periodística, però tampoc els intents de fer que ens abaixem els pantalons davant les persones que només cerquen millorar la qualitat de vida a mercé de les ajudes oficials, en lloc, per exemple, de posar part de la seua vida, dels seus pensaments, i també ganes, espenta i alegria, molta alegria ben conduïda.

Quan escric alegria ben conduïda, parle de la mateixa que sent mentres el catxirulo vola amb el vent a favor i, a més, no sols veiem que el dirigim de manera encertada, sinó que li soltem fil, n'arrepleguem, contemplem detalls del nostre voltant que ens fan assaborir la pau de què parla una cançó, com si les lluites contra els altres en pla maquiavèl·lic ja no existissen i sí, en canvi, la germanor, el cercar altres persones, ambients i activitats en què ens trobarem tan a gust com ahí i, sobretot, en un clima democràtic on sempre tindrem veu i vot, on la venjança mai no serà lo primordial ni la trobarem, però sí el perdó, els acords de pau, l'amistat feta des de la comprensió i la cerca dels punts comuns amb l'altre, des de la fe en la bonhomia i no a partir de la conducta sense escrúpols, la creativitat que no busca matar a l'altre...

Són coses que, no sols estan en molts llibres i en el cap de moltes persones, sinó, lo més important, en les seues vides diàries, en els seus actes, ja que pels signes ens coneixem, per les nostres respostes.

En eixe sentit, ¡que formós és veure un amic nostre, agafant en la mà i davant d'u dels pares o d'un avi, a una criatureta de pocs anyets, dir-li unes quantes cosetes amb afecte i, tots els qui som ahí, sentir-nos germans i amb la bondat i amb l'esperança per davant!

Afegiré, tocant este punt, que ahir vaig veure que sabia molt bé conduir el catxirulo, els sentiments. Així, quan una persona treia un tema negatiu, simplement no hi entrava, perquè volia gaudir el dia, no participar amb un possible comentari que no ens portaria a cap banda: compensava no tensar la corda, afluixar-la una miqueta. 

Quan apareixia que una persona amb autisme havia tingut molta sort perquè hi hauria hagut diners darrere i la família (implícitament, es deia), no tindria divisions internes, vaig traure el cas d'una cristiana (per a nosaltres, Elena), àvia d'una xiqueta de sis anys (ací Carmen) i filla de dos pares que passaven per problemes de relacions. Elena, l'àvia, amb molta espenta i ajuda cap a Carmen, la néta, però també amb una exigència ben dirigida i afectiva (lo que podríem dir mà esquerra), sabé fer que la xiqueta participàs i s'interessàs per les classes de càlcul, lectura i escriptura que jo li feia.

Carmen havia començat primer de Primària feia un mes, com a molt, i anava com cagalló per séquia, quan comencàrem les classes de repàs. Una mestra del barri on jo vivia, m'hi parlà i es pot dir que arribàrem a un acord. Als quatre o cinc mesos, ja portava un nivell acceptable. I, en abril, ja se sentia alegre i tot. La clau, en bona mida, el coratge i la sensibilitat de l'àvia, Elena, en bona mida; però també l'interés de Carmen. Per cert, l'àvia pagà més per cada classe que una mare en millors condicions econòmiques. I, a hores d'ara, Elena i jo encara ens veiem, ens saludem i raonem amb el cor en la mà i amb molta confiança. Esta àvia és una dona collonuda: valenta, comprensiva i amb harmonia.

Persones com Elena, Carmen i la mestra, ens donen un alé, un esperit animós, ens mostren que avancem a partir de la confiança i que és fàcil conduir el nostre catxirulo a pesar de les temptacions dels altres amb reflexos, amb facilitat. ¿Quan? Quan tenim present que nosaltres són els qui tenim la darrera paraula i que així triem fer-ho, com és el meu cas (i el de més persones).

Ara bé, ahir, li comentava a un amic que com més llegirem i més ens formarem en temes de psicologia, anàlisi d'informació, com descobrir si algú tracta de donar gat per llebre, de manipular-nos, d'imbuir-nos o de portar-nos com si fóssem l'aigua al seu molí i, de pas, aprendre a ser més humans i més creatius, no sols sabrem ser més flexibles mentalment sinó, igualment, més forts emocionalment i, així, avançarem amb molta confiança, tanta que resoldrem temes en poc de temps (o amb major eficiència que abans), el mateix que, per exemple, vaig tenir per a solucionar ahir el de la notícia d'un diari valencià on parlava d'un jove de 25 anys que requeria ajuda... Però, ¿on apareixia la confiança dels pares en els veïns, en els familiars o en l'esperit de superació i d'iniciativa? ¡Ah!,... Una lectura tranquil·la de l'article ho mostra clarament: ¡ni una paraula sobre els veïns, ni una!

Per tant, acabarem dient sí, que vivim amb esperit d'iniciativa (com també d'equip), amb criteri propi, sense dependre en tot del vent (raó per la qual dirigim bé el catxirulo i responem en cada situació amb molta habilitat) i acompanyats de l'esperança, de l'obertura a altres persones i, ¡com no!, de la idea (demostrada científicament) que l'ésser humà és bo per naturalesa.