Aquesta esquerra, la cristiana, sí m'agrada

Sí, l'esquerra és creïble. No és morta. Té vida: pensa en els altres, s'hi obri.

No espera amb l'optimisme o l'esperança de qui roman assegut que vinguen temps millors, sinó que s'hi implica però sense sacrificar la seua vida, coopera amb el proïsme, obri ponts a la convivència entre hòmens i dones, com també entre persones de distintes generacions i punts de vista diferents, però des d'una visió d'esquerres... i cristiana.

Però no cristiana d'assistir a misses perquè sí, ni demanar beatificacions com qui ho fa de bunyols quan arriben les falles, o pensar en els fills com si fossen una propietat privada a ampliar o en els pares com si els fills fossen els seus amos i els parents representassen els esclaus del segle XXI, sinó de comunicar-se amb el pròxim i la societat, fugir del mal i abraçar el bé, escampar esperança, bon humor, simpatia, sinceritat, saber guanyar i perdre, obertura al diàleg, solidaritat però no eixa que, com deia ma mare fa pocs dies, cansa (sic), sinó la que crea proximitat, calor humana, afecte i no acull en casa seua ni els xantatges, ni la hipocresia, ni tampoc els intents de subjecció o manipulació, etc.

Estem oberts a dialogar per a la pau, però no cerquem ni acollim la violència com a mitjà de difusió mediàtic per a augmentar el nombre de seguidors de la nostra fe, ni per a aconseguir els nostres objectius, ni aprovem el parlar per parlar perquè toca parlar.

Estem oberts a tenir fe i practicar la bondat, la comprensió, l'estima per la llibertat solidària, eixa emancipació que naix i ix espontàniament de qui no té rancor, ni amargor, ni desigs de violència o venjança (i m'hi incloc, com molts cristians i cristianes), i que, modernament, diem guanyar les dues bandes.

Estem oberts a cooperar de bon cor, portar a terme els nostres ideals, acceptar lo bo de cada persona i lo que fa sentir-nos part de la família. Però no d'eixa família que ens vindria de fàbrica de modernitats i, per exemple, amb formalismes i tancaments de portes sinó, al contrari, eixa que va unida per la calor, l'afectivitat, el deixar-nos abraçar i la cordialitat, l'amabilitat, la simpatia, la naturalitat, les paraules sinceres i eixe donar-nos les mans amb sentiment franc d'estima de qui ens l'allarga i li la donem amb un somriure que ens obri els ulls amb joia, com quan fa temps que no veiem a l'altre.

Aquesta esquerra sí m'agrada. No parle de l'esquerra política, en el sentit estricte, no.

És eixa que va unida a tres aspectes que he trobat, hui, assegut en un banc i de sobte, mentres contemplava part de la natura i un espai obert i modern d'Alaquàs: esperit republicà (tots iguals però no mesurats amb la mateixa vara), solidaritat (col·laboració però sense coerció, ni xantatges, ni actituds d'adolescents capritxosos) i, en tercer lloc, quan m'he recordat d'un amic (psicòleg i capellà), del papa actual, d'un capellà d'Alcàntera de Xúquer i d'u d'Alberic, comunicació i abraçar el bé (mans i braços oberts com la ment, acceptar lo bo dels altres, dir les coses pel seu nom però no dir el pecador, perquè es pot denunciar sense insultar ni generar violència).

¿Que no dóna tants vots? Sí, no en dona tants..., però sí amor per la vida, afectivitat, naturalitat, recepció a les persones afables i comunicatives, a les qui practiquen el bé.

I, sobretot, ens obri la vida a amistats franques, a lo que va en la línia de fer el bé, acollir les experiències noves amb amor, naturalitat, bonhomia, joia, sentiment de llibertat i, per exemple, millorar amb espontaneïtat. 

Acabaré afegint el nom d'algunes persones, totes cristianes i dones, que han defés la proximitat entre hòmens i dones, la simpatia i la cordialitat entre les persones:

1. Roser Santolària. Mestra de tots els graus de l'ensenyament, potser a excepció de l'infantil, com em digué un dia.

2. Estrella Somoano Ojanguren. Mestra, com l'anterior, de Magisteri, i de ment oberta.

3. Rigoberta Menchú. Defensora dels drets humans dels indígenes de Guatemala i Premi Nobel de la Pau.

4. Adela Cortina. Ètica en les empreses. Mestra de la Universitat de València.

I moltes, moltes i moltes que no figuren ací i que passen pel carrer, figuren en Internet, etc. i també són les dues coses: dones i cristianes.