Alaquàs, poble d'enveges, d'aparences... i amb gent molt creativa

Porte vivint en Alaquàs (una població de l'Horta de València), des del 9 de maig del 2009. I, com ja comentí ahir als meus pares, aprofitant la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, Alaquàs és un poble on es tracta de promoure l'enveja cap als qui despunten, cap als qui no abracen la mediocritat, ni allò d'estar més callat que una puta quan vols dir una cosa (o bé exposar el teu punt de vista, una idea, un projecte, etc.).

En eixe sentit, hi ha persones que sembla que viuen de la política i que, en ple mercat d'Alaquàs, no et donen propaganda electoral del PSOE i et solten "A tu, no, que ja sé a qui vas a votar" (sic). Estava jo a tall a tall de votar Compromís... Novembre del 2011. Des d'aquell moment, quan he fet nul (molt sovint), amb una papereta del PSOE.

Igualment, hi ha qui tracta de pressionar i de tombar en ànims i en salut els qui diuen les coses pel seu nom, els qui defenen el valor justícia (que no la submissió als dictats jurídics, ni als del partit, ni de la religiositat predominant en el segle actual, això és, la de lo políticament correcte), els qui s'interessen per lo social, per lo comunitari i per l'esperit d'equip (que no per dir sí senyor a tot lo que comente o expose el cap del partit, el capellà, el bisbe, el president del govern, el president d'una associació, etc.), que són nobles (sense que això implique necessitat de tenir cap títol nobiliari).

Afegirem que, en Alaquàs, el projecte de fer possible que dos-cents cinquanta xiquets o més poguessen menjar i estar ben nodrits cada dia (partí a mitjan 2013), fou una iniciativa parroquial, cristiana, no impulsada des de l'ajuntament local. Per cert, segons ens digueren, anys després, fonts parroquials, l'entitat política esmentada la deixà caure, però no les parròquies.

No deixarem fora que hi ha qui, des de lo parroquial o bé des de lo esportiu (en aquest darrer cas, parle de Rafael Andreu Gil, històric president del club de futbol local, a qui conec des de finals dels anys huitanta del segle XX), no solament promouen que els visitants siguen tractats com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres, sinó, àdhuc, la participació del petit comerç, que hi haja esperit obert i, igualment, que s'afavoresca la llengua catalana (popularment, valencià) en les publicacions.

I més: no cal fer ostentació d'haver comprat el palau (popularment, "el Castell"), ni parlar com si u ja sabés què pensen els altres..., vespres d'eleccions, ni polítiques patriarcals en què es parla, per exemple, de fer lo que a un col·lectiu de dones (com ara, clavariesses) els agradaria i, per descomptat, com escrigueren elles (això sí, en "la lengua del Imperio de la ley y de España, ra, ra, ra", en "la lengua del régimen", en "castellano"), sense cap tipus de restricció. I escric "castellano" perquè nasqué en el "Condado de Castilla", no en Espanya, un Estat jurídicament existent des del segon terç del segle XIX. La seua opinió sobre les limitacions empiula amb polítiques més a la dreta, amb lo patriarcal i amb lo castellanista.

Bo, he escrit lo que he considerat que calia plasmar i per decisió pròpia, no per a quedar bé. Com diu un amic meu: "Una persona que pensa [ per ella mateixa, que té criteri propi,] és polític ". Hi estic d'acord.